Aquests últims dies de pluja sembla que s’albiren bons presagis per a l’estiu, però no podem cantar victòria, perquè el canvi climàtic està present i, en temps a venir, no sabem què ens depara la meteorologia; per tant, està per veure. Amb les dificultats viscudes als dies passats, per la falta d’aigua, tota persona ja hauria d’haver après d’alguna manera que l’aigua és un bé i no es pot malbaratar.

D’altra banda, les pluges del mes de juny han salvat els governants del possible malestar per falta d’aigua. Amb tot cal prendre nota i fer previsions per la possible manca de pluviometria, perquè no se sap el que pot durar el temps plujós. Certament que de sequeres sempre n’hi ha hagut; els analistes en senyalen tretze. N’hi van haver des del 1507 fins el 1990, i van afectar tant les Illes, com València, Catalunya o tota la península. Ah, en totes hi hagué rogatives.

Ara, si els responsables avui —com tot assenyala que és el canvi climàtic— són les nacions que més contaminen, com EUA, Xina, Índia, Rússia, Japó... s’han de posar les piles i cercar millores i solucions. Hauran de reduir les seves emissions de CO2, ens diuen que esmentats estats prendran mesures, però ho faran,  entre el 2030 i 2060. I, per què no començar ara?

També a Europa hi ha una rècula de deu noms de països que embruten, entre ells les Espanyes que ocupen el sisè lloc. Tot està per veure. Hi ha el refranyer català  que il·lustre molt bé aquesta situació: No podem dir blat fins que sigui al sac i ben lligat, o a sants i minyons no els prometis si no els dons.

I la ciutadania, què haurem de fer? Doncs, responsabilitzar-nos de la part que ens toca, i a més a més, com algú molt bé diria, exigir als polítics solucions, que per això hi són.