Del pedagog Alexandre Galí, amb data de 2019, es va editar un llibre de manera expressa sobre el seu exili: Alexandre Galí a l’exili, editat per Gregal, i escrit per la seva neta Carme Galí; tinguérem el goig d’escoltar i fruir, amb data del mateix any, de la presentació de la seva publicació, en un estiu, en l’espai cultural de Cal Marquès, a Camprodon, població on nasqué el nostre il·lustre pedagog vers el 1886.

Davant d’un nodrit públic vam escoltar amb delectada atenció tota l’explicació vivencial i emotiva d’una neta cap al seu avi Alexandre. Aquest prestigiós pedagog, quan hagué d’exiliar-se a França a l’any 1939 a causa de la pèrdua de la guerra civil pels republicans, per la seva condició d’educador els quatre anys que va passar a l’estranger, malgrat les penúries, fou un exiliat avantatjós. Ja que tot i la situació d’exiliat, pogué posar la seva experiència i coneixement en l’ajut de joves desemparats al costat dels quàquers.

Qui eren el quàquers? Una Societat religiosa d’amics, fundada el XVII a Anglaterra. Va ser una congregació pacífica repartida pel món, amb la funció d’ajudar els desvalguts (dins el marc de l’església anglicana). En la contesa bèl·lica de la segona guerra mundial hi feren una gran aportació.

Aquesta obra va posar de relleu, gràcies a l’ajuda de dietaris i cartes familiars, les dificultats que va suposar, amb una França ocupada pels nazis, per la família Galí —aquells moments de 1939— poc acollidora, per tan perillosa a la vegada, quan feia poc que s’havia iniciat la contesa bèl·lica de la Guerra Mundial. Amb un govern a França, que en deien lliure, però supeditada sota comandament de l’Alemanya nazi. Recordem que Hitler es va posicionar a favor durant la Guerra Civil Espanyola de Franco; per tant, el refugiats republicans a França en aquells moments no eren ben vistos.

Alexandre Galí, de condició catòlica, hagué de patir persecució, en terreny republicà, pels revolucionaris. Per la seva posició de pedagog, poder treballar directament per la Generalitat li salvà la vida. No seria aquesta l’única persecució; a la França nazi també li va suposar un perill per la seva vida.

Home que no havia fet res de mal, va tornar d’amagat cap a Catalunya vers el 1942, i es va posar al servei d’una editorial. Immers en aquesta nova feina, mai no va parlar de la seva activitat com a pedagog a França. Perquè això li suposava un perill: que algú el recriminés.

L’obra es centra especialment a l’exili, ja que la seva activitat va ser honrosament coneguda ara que han passat els anys. I una diversitat d’escoles no tan sols porten el seu nom, sinó que se’l va conèixer com un gran precursor d’una nova pedagogia. Però aquest apartat caldrà buscar-lo a altres bandes.