És una beguda alcohòlica macerada, dolça, que es pren generalment com a digestiu. Li atribueixen una derivació llatina, rata fiat, que significa ‘sigui signat’, o ‘queda ratificat’.

Diuen que era un brindis davant de notari o autoritat i brindant les parts per un afer públic, conveni o tractat. O sigui a l’estil que encara s’estila en els brindis d’estat.

També diuen que pot tenir influències del francès de les Antilles, on els nadius dels segle XVII deien “tafia” als roms fets a partir de l’aiguardent produït de la canya de sucre i posterior maceració en fruits.

Els grecs i els romans ja tenien coneixement de begudes alcohòliques a base d’herbes aromàtiques.

Els àrabs també hi van contribuir amb l’art dels destil·lats i aiguardents, encara que potser ho van fer d’amagat de Mahoma.

Els cristians no eren massa dissimulats i al teòleg i metge Arnau de Vilanova (1240-1311) se li atribueix la difusió del terme aqua vitae.

I del segle XVII per amunt, són els mossens i els frares dels monestirs els hereus dels secrets dels destil·lats.

I a casa nostra n’hi ha per a tots els gustos de les cases de pagès, i el clero es va encarregar de posar-li nom a la ratafia, com a rata fiat, ‘queda signat’, segons el costumista Amades.

El 4 de juliol de 1995, i amb motiu dels meus 50 anys, amb la companya Imma vam escenificar, al mas de Lilla, la història i els ingredients de la ratafia. Ens vam reunir un centenar d’amics, coneguts i saludats. I ho tenim recuperat del núvol.

Així, la ratafia catalana està feta d’aiguardent, adobada amb un tros de llimona, quatre o cinc clavells o claus, una nou moscada, una pell de nou verda, partida a tallets, un brot de menta, un brot de marialluïsa i canyella. Tot això es posa quaranta dies a sol i serena.

Tradicionalment es fa per Sant Joan, que és quan les herbes estan en el seu millor moment.

Les receptes poden variar i el producte, millor que sigui de quilòmetre zero, i així podem parlar de ratafia catalana, menorquina, aragonesa, francesa, del País Basc, de Galícia i Portugal, d’Itàlia... i de la resta del món.

I com al món som, avui farem un homenatge a l’avi Manel, del qual la família està en possessió de la seva fórmula, i la seva neta Alda, metgessa-ginecòloga del Pius Hospital de Valls, enguany, ens ha fet la labor de perpetuadora, i aquesta ha sigut la fórmula magistral heretada dels seus ascendents:

- Aigua, un litre; alcohol, dos litres, i un quilo de sucre.

- Herbes (2, 3 grams per litre, seques): poniol, espernallac, menta, marialluïsa, espígol, te de roca, una fulla de taronger; dos nous tallades pel mig, collides per Sant Joan, nou moscada, canyella, clavells d’olor, pell de llimona seca.

- Maceració: quaranta dies a sol i serena, en garrafa de vidre ben tapada, que es xinxolla (remena) de tant en tant.

Després es cola en drap de fil, i es deixa envellir un parell de mesos en garrafa de vidre o bota de roure. Abans d’embotellar convé tornar a filtrar.

Estem en la fase d’espera de la quarantena, però si s’aconsegueix l’excel·lència, proposem que a cada nova criatura que passi per les seves mans li desitgi un rata fiat vital.

I queda escrit.