Gramaticalment és indiferent perquè se li poden aplicar els dos gèneres, el masculí i el femení. Inclús hi ha qui diu que per parlar d’èpica i poesia s’usa el femení, i per a les converses del dia a dia o d’informació, es prefereix el masculí.

He passat d’experimentar, quan tenia dotze o tretze anys, com la meva àvia del Morell em retirava un paquet de la mà i se’l carregava ella, dient “treu, treu, que els homes no porten bosses”, a comprovar que, acabada la dictadura, la dona que ha volgut i pogut ho ha aconseguit tot, des que va descobrir allò de ser important per a tu mateixa.

Així, ara no sé què faré en una altra reencarnació, però en aquesta he acabat donant més preferència al la que a l’el.

Vinc d’uns dies a la mar, amb un veler, el somni de tants, i amb Eivissa de fons.

El vaixell viu a l’Ampolla, al Delta, i enguany el patró i armador ha decidit fer la travessa cap a Eivissa. La tarda-nit, de tràngol, no preocupant, però sí emprenyador, i quasi quinze hores de navegació. Per la resta de dies, bé, el mar o la mar.

A Eivissa vam tornar a sopar pels tombants del carrer de la Verge enmig del gran brogit i la gernació i disfressa humana.

També, i en cotxe llogat, vam repetir un colp més el restaurant S’Espartar, a Sant Josep, a l’Eivissa d’interior; si fóssim a Mallorca en diríem la serra de Tramuntana.

El peix bullit i arròs a banda, cum laude. Un any més d’abraçar-nos amb l’amo, ara de cinquanta anys i que vam conèixer d’al·lot, fill de l’amo, amb disset anys, i tan espavilat com el Lamine Yamal del Barça i “la Roja”, ja traginava plats amb gràcia amunt i avall.

També hem tingut una nit de boia a Espalmador-Formentera.

M’explico. Trenta anys endarrere el fondeig era tirar l’àncora, però amb l’arribada de la massificació, l’ecologisme, sempre amb l’ull viu, ha dit que es destrossa la posidònia oceànica, i tirar i llevar l’àncora va desapareixent i han nascut els camps de boies i el boier, que et passa el cap per la boia. També s’han inventat boies de dia i boies de nit, sempre pagant, però menys que els atracaments dels nàutics, que n’hi ha alguns a Eivissa-Formentera que et deixen atracar a canvi d’atracar-te. Capisco?

La tornada ha sigut de cabotatge. Hem saltat d’Eivissa al lloc més proper de la península, que és el cap de Sant Antoni, entre Xàbia i Dénia. I de Dénia a Borriana, Benicarló i de nou a l’Ampolla.

Amb quaranta anys d’anar al juliol-agost a les Illes amb veler, primer va ser Eivissa, Eivissa i Eivissa, quan érem joves i ens bullia la sang, passant, això sí, per les illes Columbretes.

Després vam anar fent Mallorca i Menorca, i si ara tingués de fer el nostre rànquing de quaranta vegades, sempre sortint de la Península, diria que ha sigut vint vegades Mallorca, quinze Eivissa i cinc Menorca més o manco.

I què direm del mar que no hagi dit en Josep Pla. Després de rellegir-lo se’m barregen les sensacions, i els dubtes de qui és qui.

Així, podem recordar :

A l’embarcar-te tens l’agradable sorpresa de veure les coses des d’un altre punt de vista. Del mar estant les coses de la terra resulten petites, insignificants. Només a mitja milla de distància les cases prenen proporcions i formes irrisòries. Per això en Pla deia que els viatges per mar són molt útils, perquè ajuden a posar les coses al seu lloc, i això ajuda que la vida sigui més folgada i lliure.

Bé, parlo majoritàriament del Mediterrani, ja que els altres mars són per a mi, a excepció de mitja dotzena d’experiències, pura geografia.

Al Mediterrani, tot és local: el clima, la cuina, els dialectes, i unes milles més al nord o més al sud tot varia, la direcció dels vents, la dosificació dels alls i els bitxos, els sofregits de la cassola, el parlar, el gust, els sentiments.

Com deia un mariner mallorquí: a la mateixa hora es pot trobar vent de gregal a la Dragonera i el llebeig a Andratx. O per experiència pròpia, marinada a cap Salou, i tramuntana al coll de Lilla.

La mar sempre recomença, ajuda a la contemplació; veient com els núvols es fan i desfan, el blau del cel esdevé rosa, malva, carmí, tot molt bonic. Però quan la mar es desferma t’arriba a la cara un paquet o patac d’aigua carregat de sal, dur com una pedra, i llavors la mar es converteix en una aventura directa i concreta.

Es pot moure endimoniadament, i Déu ens guard que t’agafi un nord fresc, fent un parell d’ous ferrats, a la cuina del vaixell.

Comprendreu que en quaranta anys ens ha passat una mica de tot, i de joves quasi que anàvem a buscar el que en dèiem “un bon castanyot”, però ara a la vellesa tenim més en compte la meteorologia, precisament per evitar “el castanyot.”