Totes les mirades estan fixades a França. Si això acostuma a ser habitual, cada cinc anys, coincidint amb les eleccions presidencials, els resultats de les eleccions europees del 9 de juny a l’Hexàgon, i l’avançament electoral decretat per l’Elisi, han convertit, aquestes setmanes, els comicis legislatius —que acostumen a passar més desapercebuts als mitjans de comunicació del sud de l’Albera— en un autèntic punt informatiu de primer ordre.

Les urnes comunitàries, així com la primera i la segona volta de les legislatives del 30 de juny i 7 de juliol, confirmen l’accelerada transformació del sistema de partits tradicionals de França, tal com si als grans espais —de sigles canviants, això sí— que articulaven les darreres dècades d’institucionalitat de la cinquena república gal·la els hagués passat un tsunami per sobre, com diria l’enyorat professor i analista parlamentari Joan B. Culla.

El fet és que el paisatge polític francès s’ha vist transformat de dalt a baix en poc més d’una dècada. Cal recordar que, amb l’excepció sorprenent del 2002, les eleccions —ara sí— presidencials del 2012, encara van ser una pugna entre els dos grans corrents de pensament clàssic: el Partit Socialista Francès (PSF) de François Hollande i la Unió per un Moviment Popular (UMP) de Nicolas Sarkozy, que en aquell moment va veure frustrada la seva aspiració a ser reelegit, tot i que cinc anys enrere havia estat Sarkozy qui havia aconseguit arribar a l’Elisi derrotant la socialista Ségolène Royal.

En canvi, ja al 2017, la capacitat d’Emmanuel Macron —amb la nounada En Marche— per fer triomfar el centre reformista que havia teoritzat anteriorment François Bayrou, va fer entrar en crisi els dos blocs principals, tal com va tornar a constatar-se en les darreres eleccions presidencials, les del 2022. On havia quedat el llegat de François Mitterrand o Jacques Chirac?

Així, en un moment en el qual les preteses reformes de fons macronistes segueixen generant dubtes entre la ciutadania, veiem com avui s’accelera la polarització política a França, amb dos exemples molt evidents. En primer lloc, la satel·lització de la històrica formació socialista —una de les tres grans famílies europees de la segona meitat del segle XX, recordem-ho— al si de l’heterogeni conglomerat de l’insubmís Jean-Luc Mélenchon.

I, en segon lloc, el fet que quadres conservadors com el mateix president de Les Républicans, Eric Ciotti —amb disputa de claus de la seu central i expulsions creuades incloses—, hagi fet campanya pel Rassemblement National de Marine Le Pen, amb qui momentàniament també s’ha reconciliat la seva neboda Marion Maréchal, que just unes setmanes abans havia sortit escollida eurodiputada d’una altra formació, Reconquête, del polemista televisiu Éric Zemmour.

En aquest context, i a l’espera dels acords postelectorals de les properes setmanes, potser quan hagi passat la celebració dels Jocs Olímpics de París —del 26 de juliol a l’11 d’agost— l’escrutini de la segona volta de les legislatives franceses del passat 7 de juliol ens han ofert algunes respostes clau, amb tres grans espais polítics de difícil equilibri —i l’esperada elecció del basc Peio Dufau i del bretó Paul Molac—, tot i que els resultats dels comicis encara ens han fet formular moltes més preguntes per comprendre els grans canvis de França, l’antic imperi que avui torna a ser al centre de tots els focus.