Si no vaig errat, amb aquestes dues coses i alguna més podríem els catalans ser gairebé feliços.

La ratafia, licor dolç preparat amb aiguardent, closques i pells de nous verdes, però amb l’excepció que tenen de ser del veí, a més de canyella i clau d’olor, pell de llimona i fruits del bosc i herbes, com la menta, i les que cada alquimista li agradi posar-hi. Aquesta preparació es tapa bé, a fi que no hi entri oxigen de l’aire, i es deixa uns quaranta dies a sol i serena, de dia bullint amb la calor del sol, i de nit reposant amb la frescor.

Les nous s’acostumen a collir a la fi de la primavera, o al canvi de solstici, el que és l’important és la verdor.

Quan proves el líquid natural o amb gel, et pots sentir com un autèntic druida de les pocions i altres barreges que has aconseguit.

Amb les primeres copes et sents com l’amo del barri, i si segueixes insistint pots anar conquerint de nou l’Alguer i la part sud de la bota de la Mediterrània. La dosificació no està regulada, tan sols un mateix ha de ser prudent amb les noves conquestes. A partir del punt, volar és fàcil, tens tota la llibertat per dir i fer el que puguis dir i fer abans de caure del teu vol en un estat soporífer i revulsiu que denota que la llibertat es té d’anar adquirint a mesura que sigui autèntica, no feta a glop de l’elixir català.