Els historiadors posen de manifest que, arran del Tractat d’Utrecht o Pau d’Utrecht (Guerra de Successió de 1714), una de les seves conseqüències va ser que l’illa de Menorca passés quasi bé tot el segle XVIII a dependre d’Anglaterra. Un altre dels punts claus que obtingué aquest regne va ser Gibraltar, ja que des d’allí dominava l’accés des de l’Atlàntic cap al Mediterrani.

Un fet cabdal que va canviar l’orientació de la Guerra de Successió, i beneficià en gran manera els anglesos, va ser que el 1711, mort l’emperador Josep I d’Àustria, l’arxiduc Carles III el succeí i va esdevenir emperador de l’Imperi Austro-Hongarès. La Gran Aliança contra Felip V, composta per Àustria, Anglaterra, els Països Baixos i els antics regnes de la Corona d’Aragó, va perdre interès per les grans potències que hi donaven suport. El naixement d’un gran nou imperi compost per l’austríac i espanyol era el problema, i calia evitar-ho. D’aquí va sorgir el Tractat d’Utrecht, d’on sortirien beneficiats els anglesos, i perjudicats els reialmes de la Corona d’Aragó, entre ells el Principat de Catalunya, que quedaren sols en la contesa contra Felip V.

Tornant al tema sobre l’ocupació anglesa de Menorca, en un principi la seu de l’administració insular britànica es trobava a Ciutadella, on més tard, en un altre espai, s’hi construiria el Palau del Governador, fins que Sir Richard Kane, el primer governador britànic de l’Illa, es va traslladar a Maó. El motiu del canvi van ser les millors prestacions que tenia el seu port pel govern de l’Illa i tot el que se’n podia derivar.

Per altra banda, l’aristocràcia menorquina situada a Ciutadella desconfiava de la presència de l’autoritat anglesa a la seva ciutat. I la malfiança de l’Església catòlica que, a més de dependre del bisbe de Mallorca, súbdit de la Corona espanyola, veia amb mals ulls la dependència dels “heretges” anglicans en quant a jurisdicció governativa.

El 1782 l’Illa tornaria a passar a la Corona espanyola i no seria fins a Carles IV, el 1795, que compensaria l’estament de la ciutat retornant-hi el bisbat, que ja havia estat —segons dades— establert com a tal el segle V, durant l’època d’Agustí d’Hipona (354-430), conegut més tard com sant Agustí, un dels grans pares de l’Església catòlica.

Quan els britànics es feren amb el control sobre la Mediterrània occidental amb seu a Menorca, el motiu principal fou l’assoliment del port natural de Maó que, en definitiva, seria l’objectiu que els va desvetllar l’interès. Aquest port l’estaven ocupant des del 1708. Els anglesos, aquesta magnífica zona portuària natural, la veien amb bons ulls, perquè s’hi podia encabir tota l’esquadra anglesa. A banda de l’interès militar d’aquesta zona, també s’hi afegia un interès comercial. I ja, amb data de 1722, promogueren un gran comerç que va facilitar l’entrada a l’Illa de mercaders, com jueus, italians i grecs.

El Castell de Sant Felip fou una imponent fortalesa situada a l’entrada del port de Maó, on el governador anglès tenia la residència. Aquest castell fou el punt clau de les invasions, tant franceses com espanyoles, per tal de conquerir l’Illa. Carles III, una vegada ocupada Menorca, el faria enderrocar i només restarien en peu els subterranis i el fort de Marlborough. Les torres del litoral de sa Nitja o sa Mesquida són un record d’aquesta etapa.

Algunes obres del governador Kane serien una via que comunicava amb el castell de Sant Felip i Ciutadella, coneguda com el camí d’en Kane, i l’aljub de Mercadal que donava solució al tema de l’aigua d’aquesta població. Per altra banda, els francesos que restaren a l’Illa entre els anys 1756 i 1763 crearen el camí de cavalls, que feia circumval·lació a tota l’illa lligant els punts de control de tot el litoral.

La historiografia ens fa observar que el llegat de l’estada britànica la podem veure entre diversos elements de la vida quotidiana. Alguns components pel que fa al lèxic seria el cas de “botel” en comptes d’ampolla, i altres empremtes que es poden trobar a les finestres de guillotina a les cases i els balcons tribuna a Maó, o bé la producció de ginebra que, des d’aleshores es manté a la nostra ciutat menorquina, tal com demostra la marca de Gin Xoriguer.