Les racions de pop a feira servides en plats de fusta —i els generosos talls de xurrasco— acompanyen aquests dies nombroses converses postelectorals per tot Galícia, coincidint amb els actes del 25 de xullo, el Dia de la Pàtria Gallega. A les sobretaules del nacionalisme gallec, amenitzades amb cafè putxero, es comenten amb certa perspectiva els resultats d’un cicle electoral que enguany s’ha vist marcat per les eleccions gallegues del 18 de febrer i els comicis europeus del 9 de juny.

El fet és que fins al tancament dels col·legis electorals del passat febrer, l’escenari aritmètic semblava obert, i existia una autèntica incertesa al voltant de la composició del nou parlament gallec —i, en conseqüència, de la formació del nou govern de la Xunta—, fins que van començar a fer-se públics els resultats de l’escrutini que va dictaminar el nom dels 75 diputats de la nova legislatura: 40 escons per al Partit Popular, 25 per al BNG, 9 per al PSdeG-PSOE i 1 per a Democracia Ourensana.

La darrera enquesta del CIS abans d’aquelles eleccions del mes de febrer —i la majoria dels sondejos publicats aquelles setmanes— situaven el Partit Popular fregant la ratlla de la majoria absoluta, que marquen els 38 escons, però amb la possibilitat que el descens d’un escó oferís una suma alternativa a partir de l’entesa entre el nacionalisme gallec i els socialistes, tal com va succeir el 1987 a través d’una moció de censura i el 2005 amb un acord postelectoral.

Així, si Galícia ha estat històricament un feu de polítics conservadors —amb les llargues majories absolutes de Manuel Fraga i les posteriors de Nuñez Feijóo al Pazo de Raxoi, a més dels set anys de Mariano Rajoy al capdavant del govern espanyol—, un canvi de majories al Pazo do Hórreo hauria pogut suposar un punt d’inflexió rellevant, i més en el context actual, amb el nou cicle polític obert recentment a la carrera de San Jerónimo.

Cal tenir present que aquesta darrera dècada i mitja ha estat especialment convulsa, des d’un punt de vista polític, per al nacionalisme gallec. Així, el BNG ha passat d’un traumàtic trencament intern que va commocionar la militància del Bloque —amb la sortida del seu líder històric, Xosé Manuel Beiras, que s’acabaria enfrontant a la seva antiga formació a partir d’una amalgama d’esquerres, en plena cristal·lització política del 15-M, com a prèvia al naixement estatal del partit morat— fins a trobar-se ara mateix un BNG renovat, poc més de deu anys després, a les portes de liderar el canvi polític gallec des de la presidència de la Xunta. L’emotiu acte de suport públic conjunt que els noms icònics del BNG —Beiras inclòs— van retre pocs dies abans de les eleccions gallegues a l’actual candidata de la formació, Ana Pontón, en reforçava la projecció.

Mentrestant, el Bloque Nacionalista Galego segueix consolidant la seva posició. A les eleccions europees del 9 de juny de 2024, el BNG va obtenir —en el marc de la candidatura Ara Repúbliques, amb Esquerra Republicana, EH Bildu i Més—, 179.905 vots (16,13%), ampliant els resultats que va assolir cinc anys enrere: 172.088 sufragis (11.80%). Aquella primavera del 2019, a més, gairebé dos mil gallecs van optar per donar suport a la candidatura catalana de Carles Puigdemont, ja que al tractar-se d’una circumscripció única, les paperetes també eren presents als col·legis de fora del Principat.

Així les coses, si la línia ascendent del nacionalisme gallec continua —cal recordar que el BNG ja governa a Santiago de Compostel·la, amb Goretti Sanmartín, entre moltes altres ciutats—, Pontón podria convertir-se en la primera presidenta de la història de Galícia però, en tot cas, caldrà esperar primer fins al 2028.