No és molt normal que a les acaballes del mes de juny vagis caminant pels boscos de roures, alzines i d’aurons i tinguis l’oportunitat d’agafar uns quants ceps, i menys en els boscos de les nostres contrades. Les últimes pluges, a part de regar els eixuts camps de conreus, han donat la humitat necessària perquè fermentin els micelis i espores dels fongs i poder tindre l’ocasió de portar al cistell uns quants ceps (Boletus edulis) i també d’alguna altre classe, però tots apreciats per les seves sensacions organolèptiques i culinàries.

Aquest matí, buscant algun d’aquests bolets, he remenat un bosc amunt i avall, de dreta a esquerra, i res, he pujat dalt, he baixat on creia que s’hauria entollat l’aigua, he tafanejat els corriols, les soques dels arbres, he mirat per sota la fullaraca de les alzines, he vist que la humitat era adient i he seguit buscant el preuat cep, i res; i a l’anar a marxar, tot encorregut, a la vora del camí, allí al pla, com volent-me dir un adeu, allí precisament, hi havia un preciós cep que em donava l’alegria fins a la propera visita al bosc. Ha estat un moment màgic, després de rebuscar tot el matí, que em cridava abans de marxar.

És la màgia dels fongs i el crits inaudibles dels minúsculs habitants dels boscos.