És ben entrada la matinada i un linotipista puja a la redacció del Diario de Lérida per demanar prudència als periodistes a l’hora d’escriure els titulars de les notícies que encara falten per redactar: el fet és que només queden disponibles tres lletres “A” i cal racionalitzar-les, perquè la capçalera imprimeix el diari de dotze en dotze pàgines i les vocals escassegen a l’hora de confeccionar les galerades.

Amb aquesta curiosa anècdota viscuda a les rotatives dels primers anys setanta, el periodista Josep Ramon Correal Mòdol (Lleida, 1954) il·lustrava l’enorme transformació que ha tingut el periodisme des dels anys del tardofranquisme fins als nostres dies, en una interessant conferència que l’exdirector del Diari de Tarragona va pronunciar unes setmanes enrere en un col·loqui amb periodistes i emprenedors del Camp de Tarragona i les Terres de Lleida.

Així, presentat pel jurista Antoni Vives, Correal va oferir una classe magistral sobre periodisme a partir de la seva pròpia experiència personal: els inicis a l’esmentat Diario de Lérida, la corresponsalia de Tele-exprés i el Diari de Barcelona, o els quatre anys viscuts a El Correo Catalán. Quan Correal va arribar al diari dels cotoners, ja no hi era José Martí Gómez -referent per als joves periodistes d’aleshores- però aviat hi coincidiria amb el també periodista Antoni Coll, que provenia de la redacció del Brusi. El fet de ser els dos lleidatans i de compartir algun entrepà nocturn, com era propi dels horaris de tancament dels diaris, els uniria molt.

A la seva ponència, Josep Correal reconeixia que tot allò que havíem conegut en el món dels mitjans de comunicació es troba en plena transformació, fruit del món digital, les xarxes socials i, molt aviat, també per la intel·ligència artificial. És en aquest context que l’autor de l’imprescindible Voraviu –i també de La Punxa, al lleidatà La Manyana– copsa un canvi d’hàbits de consum dels lectors -sobretot dels més joves-, però també un canvi de tendència a les capçaleres 2.0.

L’exemple és ben evident: “abans a la Facultat de periodisme ens ensenyaven que allò important s’havia d’escriure a l’inici dels textos, perquè si al final per temes de maquetació calia ajustar-ne l’extensió, podia retallar-se pel final”. Ara, al món digital, ens trobem precisament tot el contrari. És per això que en plena proliferació de fake news, cada vegada serà més rellevant el paper prescriptor dels mitjans sòlids i dels autors que treballen amb professionalitat i rigor, que permetran discernir allò que és veritat d’allò que no ho és, en plena batalla per la credibilitat. I, aquí, enmig de les grans corporacions, el periodisme de proximitat hi té una funció especialment destacada que caldrà consolidar.

Recordo que ara fa un parell d’anys, una tarda d’estiu, també vam parlar amb en Josep Ramon Correal d’aquestes grans transformacions comunicatives, i de noms clau del periodisme d’unes dècades enrere, tot visitant l’Institut d’Estudis Ilerdencs, entre quadres cubistes.

Si el futur i les transformacions dels mitjans de comunicació són plenes incertesa -i també d’oportunitats-, el que de ben segur que ens queda seran els records viscuts per referents periodístics com Josep Ramon Correal: l’olor de cafè de la Casa dels Canonges tot parlant amb el president Josep Tarradellas; la conversa amb el sindicalista i polític Lech Walesa a les drassanes poloneses de Solidarnosc; o una entrevista icònica amb el president Jordi Pujol a l’hotel Balaguer de la capital de la Noguera. Per alguna cosa el de periodista és l’ofici més bonic del món.