Avui, farem morbo i escriurem de la meva generació. Recordeu que soc nascut el 1945, i farem pinzellades des de la nostra prehistòria, en els temps de la dictadura de Franco i del nacionalcatolicisme fins ara, que a la Monegal que es deia abans, el Dr. Fonoll, traumatòleg, m’infiltra al genoll àcid hialurònic, amb la intenció de fer de fals líquid sinovial per lubricar i esmorteir el moviment articular, i amb el cartílag quasi inexistent. De moment sembla que amb èxit, almenys farmacològic, que ja sabeu que t’acaba alleugerint, perquè curar, en certs moments de la vida, pot ser una temeritat.

En fi, coses de vells. I que té a veure el genoll amb els 40 anys de casat? Tot està lligat.

El desembre del 1970, caçant a l’Aragó la perdiu, vaig sentir una sotragada forta al genoll esquerre i vaig seguir, i vaig arribar a Tarragona, conduint i amb forts dolors. L’endemà m’operaven de lligaments trencats de menisc, i més o menys nou mesos després, el setembre de 1971, va néixer la meva descendència, una bessonada de grat record, i present.

Doncs sí, a la meva existència hi he tingut dos casoris, que es veu que és el que es començava a portar per l’època. El primer el 1969, temps de Franco, al Monestir de Poblet i amb la Tocata i fuga de Bach de fons, interpretada pel meu tiet, el caputxí Pare Robert de la Riba, de grata memòria, i que a la Riba el febrer del 2012, per motiu del centenari del seu naixement, li vam organitzar un petit homenatge, perquè va ser un concertista d’orgue, compositor i director d’escolania. Hi va col·laborar l’ajuntament de la Riba i amb la presència del nostre cor Sant Joan de Lilla, dirigit pel Mestre Josep Magrinyà, i que al seu dia ja va recollir el Foradot i la Nova Conca.

Era un temps, el tardofranquisme, que feia la sensació que tot era per sempre, conformat, sempre igual, que mai havia de passar res. Després, per a mi del 1973 al 1976, tot es va girar com un mitjó.

La lenta agonia i mort al llit del dictador i la tímida transició, sense ruptura, va ser un moment de canvis mentals i de diferències ideològiques brutals, i això ha sigut un procés molt lent que encara existeix.

Vinc de la meva metamorfosi. La meva colla de caçadors vam semblar uns anys com si fóssim el compte Arnau de la llegenda catalana; sempre, sense parar, anàvem tirant tirs per Catalunya i per mig Espanya, darrere de conills i perdius i amarats de natura, que és el que hi ha acabat fent al mas de Lilla, però sense matar tant.

Començat el pastís de la incipient democràcia, ens vam anar posicionant i la meva companya i jo vam triar i fundar, amb altres, Convergència a Tarragona, en concret al pavelló del Reus Esportiu l’octubre del 1976. Es va fer el primer míting amb Jordi Pujol, Miquel Roca, Joan Miquel Nadal, Jordi Salvà, i vaig ser l’encarregat de la paperassa davant el govern civil de Tarragona.

Ens vam  instruir i assabentar de la nostra història, de la guerra incivil, dels 50 anys de dictadures d’extrema dreta, la de Primo de Rivera i la de Franco, de tants morts, matats, executats, entre ells el meu defensat Heinz Ches, i tanta benedicció eclesiàstica.

Vaig descobrir el que era la dreta catalana, que no és el mateix que els catalans de dretes espanyoles.

I no és el mateix el d’esquerres català que el d’esquerres espanyol, i fins i tot l’extrema dreta també té distincions i tot acaba al mateix lloc: hi ha qui se sent més català que espanyol i hi ha qui se sent més espanyol que català; i això sempre ha d’estar en constant afinació.

I mentre s’afina, soc espanyol, no soc tan ingenu, però per imperatiu legal de l’estat espanyol, que porta més de tres segles, impedint la nostra sobirania, o com a mínim el nostre dret a decidir.

Mort el dictador, vàrem viure un món nou, que ens va agafar a la parella amb 30 i 20 anys; va venir el “xivar, xivar que el món s’acaba, La Trinca, Serrat, el Llach, la Maria del Mar, el Raimon, el Peiso, el Buenafuente, el Guigui, el Llorens, el Pep Andreu, el Matías Vives i molts d’altres, avançant per la Conca, i tantes parelles, en fase d’extinció, esperant la llei de divorci, que va suprimir la dictadura de Franco, i es va reinstaurar el 1981.

Vaig tornar a començar. El 1976 em separava de la mare de les bessones amb document privat, previ i voluntàriament, vaig oferir posar la nua propietat dels dos pisos comunicats, on vivia el matrimoni a Tarragona, a nom de les bessones, que tenien quatre anys d’edat i l’usdefruit per a la seva mare.

També, acabada de comprar una pallissa enrunada a Lilla i dues hectàrees de terreny, vàrem cedir la nua propietat a les bessones.

I l’Imma i nos som els usufructuaris. I als anys noranta del segle passat vam acabar les obres del mas, que ha gaudit i gaudeix qui ha volgut de la família, i que jo, jubilat profund, em serveix per escriure, badar, i de tant en tant, ara, rebem ajuda per a les feines físiques d’un emigrant amb cara de bona persona, i benvingut sigui.

És de justícia reconèixer que les bessones, a més dels seus treballs laborals, un dia a la setmana s’alternen i van a fer dissabte, que es deia abans, de l’interior del mas, amb una certa solvència i consideració.

I del 1976 fins al 2013, se li va passar a la primera esposa i mare un estipendi mensual, fins que ha empalmat amb la jubilació. O sigui que d’abandó de família, res de res, si és que algú malpensa.

Amb la meva companya vam anar a viure el 1976 a Maripins, Cap Salou, prompte farà 50 anys i des de llavores de Lilla a Cap Salou, com es titula el meu primer llibre.

I amb aquest temps ella es va llicenciar en Dret, i des del 1983 fa de procuradora dels Tribunals, va ser la segona dona de la història del col·legi i va entrar al canvi de mil·lenni com la primera degana femenina de la institució, que té més de dos-cents anys d’antiguitat.

Com deia l’emèrit de les Espanyes, per a mi ha sigut un motiu de fonda satisfacció.

Ens vam casar el 27 de juliol del 1984 a la sala principal del Palau de Justícia. Segons sembla, vam ser els primers i potser els únics a merèixer aquesta deferència.

El notari i amic Guardiola va tocar l’orgue que va portar la’mic Manolo, Álvarez, i “l’homilia civil” va anar a càrrec del Sr. Calderón, degà del Col·legi d’Advocats; i al vespre a la piscina de Maripins i servit per Manolo, “el granaïno”, vam tenir un sopa celebració al davant la mar Mediterrània, i al darrere la piscina, on van acabar fotent-me a l’aigua amb “trajo i tot”, encara sort que no usàvem mòbils llavors.

Però, com he dit i escrit en altres ocasions, aprofitant aquesta quarantena, vull donar-les gràcies a la companya per ser així: afable, discreta, silenciosa, intel·ligent, pencaire, bonica per dins i per fora i jo que no soc ni afable, ni discret, ni silenciós, ni intel·ligent ni pencaire, ni les meves mides són com les teves d’abans, i quasi d’ara: 90-60-90, no tinc més remei que embadalir-me i esperançar-me, confiat a rebolcar-me i fer tombarelles al teu costat fins que el reuma em trenqui els dits, o dit d’una forma més poètica; vull sentir-te a la vora com respires i respirar aquest aire tan tranquil.

Bé, companya, i encara petita empresària, anem passant pel món amb més o menys fortuna, les coses són com són, i la nostra vida segueix navegant a bon rumb, i el mar o la mar de la vida ens portarà inexorablement al seu destí.