“Estar tocat de la xaveta” era una expressió que solíem sentir en l’etapa de la infància. La xaveta era una clàvia d’un carro. Quan aquesta sortia de lloc dèiem “ha perdut la xaveta” (la clàvia). Però, també, ja donàvem per fet que la xaveta podia estar relacionada amb perdre l’equilibri, perdre el seny, o bé, en termes de cultura religiosa catòlica, que era el que imperava en aquell moment, se solia dir “perdre l’oremus” (perdre el fil de la missa).

Hem sentit dir moltes vegades que, per expressar que algú ha perdut el seny, també li han dit que estava “tocat del bolet”. Els estudiosos en aquest tema conten que aquesta expressió ve de molt lluny, tant com d’origen preromà. Es parla dels pobles cèltics versats en els productes naturals que la natura els oferia, com la diversitat de bolets. Aquests se’ls nodrien sense valorar els seus efectes, tant positius com perniciosos.

En molts casos se’ls indigestaven de tal manera, que els portava a haver de patir les conseqüències doloroses que se’n derivaven: forts restrenyiments, situacions al·lucinògenes i pèrdua de la realitat amb gestos esperpèntics. Els qui els veien no podien deixar d’expressar: “Està tocat del bolet”.

Aquest coneixement ens va arribar de manera errònia, quan érem infants. En el nostre món imaginatiu, ens portava a confondre el “bolet” amb el “cap” o “testa”. I per això ho aplicàvem a la falta de seny pensant en el magí, closca, crani o crisma com a “bolet”. No del fong que li provocava el malestar.

Amb la castellanització del català que feu el Decret de Nova Planta de Felip V i les dictadures posteriors contra el català, ens feren creure que un seguit de proverbis i refranys i frases fetes no eren nostres, sinó de la llengua castellana. Una fal·làcia que va durar molt temps i que ens va entorpir l’aprenentatge de la llengua catalana. Tal seria l’exemple d’un proverbi català del segle XIV, en època de l’escriptor franciscà Francesc d’Eiximenis, durant l’etapa de la Corona d’Aragó (1162-1715) que deia així: tant va el càntir a la font, que al final es trenca, que es castellanitzà per «Tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe». I així ens el feren aprendre.

Recordo que, en la meva infantesa, l’alimentació no fou mai sobrera per solucionar la precarietat alimentària d’aleshores. Les famílies cercaven ajudes de subsistència nutricional a base de petits conreus d’horta, i si es podia, amb espais per a aviram, o el sosteniment d’algun porc per la carn i derivats. Aquest últim centrava el nucli de les atencions familiars de tal manera que totes les sobres no aprofitades pels humans, barrejades amb segones, com també la recerca de glans, eren per al porc. I d’aquí naixeria la dita: “Abans el porc que la casa”.

Veure el panorama polític de la nostra estimada Catalunya, pels acords que ha portat a terme ERC per investir el Sr. Illa candidat del PSC com a president de la Generalitat, ens fa pensar que tot acord s’ha de complir, no n’hi ha prou de dir-ho. Per tal fet, em ve a la memòria una dita que fa referència a aquesta qüestió: “Prometre és com una veta, que dura fins que no peta”.