La seva aparició, amb escapisme inclòs va ser el dijous 8 d’agost, a l’Arc de Triomf de Barcelona.

El Nova Conca i per la setmana del Ferragosto ha fet vacances, però el tema segueix sent de molta actualitat i crec que mereix el nostre punt de vista.

A Puigdemont li surt bé tornant a la seva Catalunya, anunciat als quatre vents, i es presenta puntual al lloc previst.

Des del dimarts ja és a Barcelona, el dijous fa un abrandat discurs de cinc minuts i després es fa fonedís. Dorm a la Catalunya Nord i el divendres torna a estar a Waterloo, i el dissabte, com si fos un oracle, ens torna a parlar des de la Casa de la República, i ens recorda: només hi ha un objectiu final que dona sentit a tot el que puguem fer; la llibertat, la individual i la del nostre país.

Ni els més de 600 mossos desplegats per detenir-lo, ni els drons, ni l’helicòpter, ni la vigilància a la tomba dels seus pares  a Amer els ha servit de res.

I tot això per una ordre judicial, que davant la contundència de la llei d’amnistia s’estima una decisió il·legal, fruit de lawfare i prevaricació dels jutges del Suprem.

I els mossos, en qualitat de policia judicial, van preparar aquesta penosa xarlotada, com si es tractés d’un perillós assassí terrorista. Doncs mira: cantata i fuga, i deixant als Llarena i Marchena de la mel a la boca a foc als queixals.

Ara només els queda als del Suprem desairats retardar al màxim els seus últims passos processals, que els poden allargar uns quants mesos més.

I esperar que el Constitucional resolgui el futur recurs d’empara d’en Puigdemont i companyia; que estimem que serà positiu un dia o altre, com així pensa l’Advocacia de l’Estat, el Fiscal General i el vot particular de la magistrada del suprem Ana Ferrer, i tal com els juristes demòcrates esperem del Tribunal Constitucional, presidit per Cándido Conde Pumpido, i amb majoria progressista.

El periodista Vicent Partal diu que a Europa no hi ha cap polític capaç de tenir aquesta actitud envers la vida i envers la política com ell.

L’audàcia de la seva personació a l’Arc de Triomf de Barcelona i el seu escapisme, a l’estil Houdini, és similar a l’audàcia de l’operació urnes, i ha posat una vegada més en evidència la impossibilitat pràctica de derrotar Catalunya per la via de la repressió i de la violència.

Ara es diu i dirà des de la presidència de Salvador Illa que l’independentisme ha sigut un fenomen temporal, que no es repetirà.

Puigdemont ha fet miques tot això de la nova normalitat, com ha explicat la premsa mundial i com ha vist tothom que es negui a tancar els ulls.

El del dijous 8 d’agost ha sigut un acte impecable de desobediència civil, de manual. No es lliura dòcilment, sinó que desafia de nou les autoritats a detenir-lo, i les derrota.

Denuncia el comportament antidemocràtic dels poders estatals i defensa amb la seva actitud la democràcia, l’amnistia, l’autodeterminació i el procés d’independència.

Sí, Puigdemont pot tenir el control del territori, com ha demostrat ara i en altres ocasions: Brussel·les, Alemanya, Itàlia.

Quan no tinguin més remei que deixar-lo tornar, esperem que sigui un revulsiu per a molta gent, com fa temps no ens passava, perquè aquest home ha sigut capaç d’entrar a la gola del llop just quan els enemics de les nostres reivindicacions es feien més il·lusions. Han passat de l’operació gàbia a l’operació ràbia.

Potser està cridat a ser un nou pal de paller, del segle XXI, vers un catalanisme desmobilitzat i emprenyat, i per això consideren una traïció dels seus líders amb el que diuen pacte de la vergonya, o “socioesquerrovergència”.

Si un dia o altre ho aconsegueix, doncs, jo, que me n’alegraré, i si aquesta il·lusió, llargament acariciada per la gent gran, que vam néixer i mamar la dictadura i som testimonis de la guerra incivil que van haver de sofrir els nostres pares i avis, no és recolzada per la gent jove, almenys que serveixi per aprofundir en una llarga tradició democràtica, ja que la gent jove hauria de  saber que venim de molts anys de repressió.

I si tampoc volen això, doncs només els quedarà  “que els bombin”, que és el que saben fer millor les dictadures si arriben al poder.

El de Llarena amb el lawfare custodiant-li les espatlles, perseguint Puigdemont, amb les claus de la garjola a la mà i sense base legal és tan còmic com la monomania del comissari Dreyfus amb l’inspector Clouseau. La realitat està superant la ficció..

LILLA, FESTA MAJOR
Sort que ens agafa en plena setmana gran de Lilla. Ens ha regalat l’associació de  veïns un domàs, que hem penjat al mas.

Alegria, que és festa major, alegria perquè el nostre sant és el millor. Matarem el pollastre i posarem vi al porro, i canviarem l’aixada pel pendó, perquè és Festa Major.