La mica d’aire que fa les arreplega totes i les va deixant arraconades en el lloc que el vent desitja en aquell vell banc assolellat fins a mitja tarda, que serveix per anar a fer l’aperitiu a uns quants pardals i algun colom, i també alguna garsa s’hi passeja tot saltant i picant les molles de pa del berenar d’ahir dels infants al sortir d’escola. Aquestes fulles que porten en la seva pell la calor del sol, en forma de groc o marró o barrejat i que avui serveixen per cremar o fer compostatge, varen ser l’ombra d’estiu i amb la seva sàvia donaven vida a l’arbre, en canvi, avui no són quasi res, han fet la seva tasca durant mesos.

Una cosa semblant és també la història de tants jubilats que ara els veus més petits, més febles, escanyolits, acotxats i amb un bastó per seguir caminant, que porten la motxilla de l’experiència de lluitar, d’estirar el carro familiar, encara que el vent bufi fort, homes i dones que han fet del quasi del no res, un futur per als seus.

Aquests éssers no poden estar arraconats com les fulles, cobrant misèries després que els governs regalin pagues als nouvinguts a canvi de res, que s’apuntin al benestar guanyat pels altres, i no cridem fort i més fort.

L’efecte de “crida” és potent, regalem 600 € als nous que venen d’altres continents, quan ells tenen 200 € com a mitjana salarial. És clar que venen!
La solidaritat està dintre el nostre ADN, però que ens prenguin el pèl NO.