Sembla que al fer lleis, pel sol fet de fer-les ja de bell antuvi tot quedi resolt. I no és així. Si entrem en el tema del tant parlat habitatge, serà una qüestió a considerar perquè és un tema que no s’acaba de resoldre, mani qui mani des del govern central; ni de lloguer ni de compra.

S’ha fet una llei específica per l’habitatge? Sí, però una llei que no resoldrà res –com assenyalen els experts– si abans no es resolen les dificultats tan parlades, per tal de poder aconseguir un espai digne per viure-hi. Per tal fet –com ja s’ha dit en els mitjans de comunicació– hi hauria d’haver abans millores salarials i laborals de les classes populars de facto, per tal de poder accedir a la compra d’un pis o habitacle.

Caldria, doncs, portar a terme –d’entrada– mesures per a la paralització de l’especulació que fan les immobiliàries. També s’hauria de fer un pla de promoció econòmica, que reactivi l’economia dels més desfavorits. Si no es fa de manera racional una planificació urbanística –com reblava un periodista– on els polítics s’ho preguin seriosament, per afavorir polítiques socials, no hi haurà llei que hi valgui; per tant, calen realitats socials, no paraules.

Aquests són els entrebancs que no deixen tirar endavant una llei que per si sola només amb la lletra no pot complir amb la demanda de les necessitats, si no hi ha accions. Només cal recordar que al sector jove –com una de tantes necessitats socials– se’ls fa impossible emancipar-se i poder accedir a un habitatge digne pel sol fet de tenir ja uns sous precaris que ho impossibiliten. Les estadístiques parlen d’aquest àmbit, i d’altres que ja es troben en el llindar de la pobresa. El nostre país no té futur si no s’ajuda aquest sector, si els polítics no posen fil a l’agulla d’una vegada per totes amb el tema de l’habitatge.

De la mateixa manera està passant amb la llei que pretén regenerar els mitjans de comunicació, tal com proposa el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Si no es va al nucli del problema que ha contribuït a convertir el panorama informatiu espanyol en una lluita d’interessos partidistes i d’anar en contra del contrari que no forma part del seu pensament ideològic i financer, no hi ha llei que valgui, aquesta ja neix morta.

Davant dels entrebancs i la manera com s’està gestionant tot, un periodista de renom escrivia en el titular del seu article “La trampa ja hi és d’abans que la llei”, que seria igual que dir: Feta la llei, feta la trampa. Cosa que no ens agradaria que passés, oi?