Aquells filets de llenguado aviat varen ser història, va ser un vist i no vist.

Mentre la carn acabava de fer-se al seu punt, ens varen presentar un petit plat, com de cafè, amb un sorbet gelat a fi de netejar del paladar les possibles restes de mantega del plat anterior. Era com un granissat amb l’aroma anisada de fonoll i gust de llimona, que amb una ínfima cullereta remenaves i al diluir-hi el gel feies petis glops.

La carn va arribar en plats individuals i consistia en tres costelletes de xai que tenien la barnilla pelada i la carn fent un llaç amb l’os. La carn rosada i tendra era acompanyada per un cistellet de patates, a mode de niu, i omplert amb minúsculs rossinyols, que grocs ressaltaven amb la foscor de la salsa, que lleugera relliscava per damunt les dites costelles, que amb el fons blanc del plat tenia un cromatisme envejable. La salsa, feta amb una reducció d’ossos, verdures i vi negre i lligada amb la mestria d’un bon cap de cuina, i deixada anar damunt la carn amb les ganes del qui sap estimar un plat com un fill que s’acaba de portar damunt la taula.

Per tant, sublim plat. Es necessita també un vi negre que faci reflectir les virtuts d’aquesta presentació amb una copa del mateix estil que les anteriors, però més bombada i gran, a fi de poder percebre les sensacions organolèptiques d’aquest caldo, que va ser un vi vell de la comarca del Priorat, un vi complex i amb gust de fruita madura i minerals, fet amb garnatxa negra de ceps vells i collida a mà per aquells costers d’inclinacions de vertigen.