Als pobles de Catalunya, i municipis, llocs i llogarets en general i en especial de la Conca de Barberà, i en els temps en què era infant o de primera volada juvenil i amb poca responsabilitat, o sigui de 50 a 60 anys endarrere, els menjars de les festes majors, especialment les d’estiu, quan estava fix a la casa de pagès dels avis i familiars, els dinars de festa major eren de tres plats.

Abans les festes majors eren dissabte i diumenge, dos dies, tot molt concentrat, i el dilluns per descansar, que en deien el dia del gos.

Ja ho anirem explicant amb l’ajuda de Josep Pla, que dels 44 toms de la seva obra, el llibre número 22 es titula El que hem menjat, extens i minuciós com tota la seva literatura, i de la seva mà anirem desgranant records.

El primer que et recordaven la gent dels pobles, majoritàriament pagesos, si veien que tu vivies a la capital, era: “Noi, això no és Tarragona, aquí som de plat únic, a excepció de la festa major, no com vosaltres, que mengeu dos plats i postres”.

De la ma d’en Pla i de la nostra memòria, el dinar del primer dia consistia en una enorme i completíssima escudella i carn d’olla. Després apareixia el rostit inevitable. Per les postres no hi faltava la grana de capellà.

El segon dia el dinar era igual, només que l’escudella i carn d’olla era substituïda per una cassolada d’arròs impressionant.

El sopar era igualment copiós i s’hi afegien “platillos” guisats que permetien opinions i frivolitats gastronòmiques, com els matisos entre oca i ànec, de què l’homenot de l’Empordà gaudeix distingint les diferències.

Aviam, per a ell l’oca amb naps era un plat de categoria. Per a ell, una cosa és l’oca i l’altre l’ànec, o el pato que en diuen al delta de l’Ebre.

Diu que tots dos són divertits, i les carns són excel·lents, però matisa que la carn d’ànec, encara que sigui mut, és més eixuta, en canvi la d’oca és d’una admirable plenitud. Diu que l’ànec és un projecte d’oca —els dos són palmípedes— que no s’ha acabat de realitzar.

Inclús diu que “le canard a l’orange” —l’ànec a la taronja—que els restauradors francesos de fa un segle van fer famós deixen el qui s’ho menga en una situació suspensiva molt accentuada.

Diu que l’ànec i el suc de taronja són dos elements molt difícils de fondre i de lligar. Hi ha el perill que lligant aquestes dues coses s’acabi creant un tercer gust, de la mateixa manera que en la filosofia de Hegel la tesi i l’antítesi tendeixen a la síntesi.

Diu que això que li ha passat a l’ànec de lligar-lo amb taronja no li ha passat mai a l’oca, que es lliga amb naps de qualitat...no els que es donen per menjar al bestiar, i serveixen de contrapès a la carn grassa de l’oca i l’equilibren absorbint matèria grassa, que els ennobleix de una manera accentuada. L’oca i els naps es fonen d’una manera molt ben trobada.

Feta aquesta pinzellada a l’antigor propera, hem de constatar que almenys a Lilla el diumenge principal, el de la cercavila, ballada dels geganters i missa solemne, encara a les cases i amb més o menys fortuna es fa el dinar de festa major i les trobades culinàries tenen novetats, com afegir menjar fet i comprat a banda.

La sardinada popular la nit de l’últim dia i fins fa poc el dilluns, conegut com dia del gos, segueix tenint bona salut gastronòmica i de participació. El concurs de truites ja fa un temps que s’ha incorporat i comença a fer tradició.

Però la novetat d’enguany ha sigut un concurs de paelles per a colles, que s’han distribuït per la plaça de l’Església i el carrer d’Avall i s’ha omplert el poble de flaires, bon humor i colles amb sana competència i companyonia.

I entre tiberi i cervesa d’autor, a més dels clàssics com l’explosió gegantera i de capgrossos, enguany s’hi ha afegit un cavallet alat, que el geganter en cap havia promès per a un nen si es curava d’un mal dolent, que es deia abans; i així ha sigut.

Tenim de destacar que ha tornat el teatre amateur a Lilla. Ja ho vam apuntar per la festa major d’hivern. Els més vells han conegut teatre de la mà del Sr. Panades el segle passat; els no tan vells hem fet teatre sota la direcció d’en Manuel Tortajada, a començaments d’aquest segle, i ara la parella jove que va arribar a Lilla el 2019, la Maira i el Jaume, ens han tornat a formar i fer formar, amb la representació d’un peculiar i divertit Romeu i Julieta. La parella ha tingut un infant, l’Arnau, que quasi arriba ja a l’any i que ha viscut penjat del coll del pare i mare i amorosit per la resta, de gent del teatre entre bambolines.

I un anys més que se’ns escola, enguany amb la satisfacció que les esquerdes de Lilla derivades de túnels i voladures al final han sigut ateses. Laus Deo.