Disculpeu l’atreviment d’aquest títol, que només la gent bastant gran sap del que va.

I preguntat al Sr. Google què és “fer l’alonso”, o fer l’onso, he arribat a la conclusió que potser els meus records i experiències són superiors al que sap internet.

Mireu, em situo als anys cinquanta del segle passat, quan al Morell, on passava amb els avis pagesos bona part de l’estiu, i comentant previ anunci en un prego del nunci, que al vespre i a la plaça uns gitanos, que ara aconsellen dir-ne romanís per no ferir sensibilitats, com si no existís el Romancero gitano de García Lorca, farien una actuació.

Doncs el nen d’abans, avui aquest articulista, com un clau a la plaça a veure l’actuació promesa, i el grup de comediants, saltimbanquis, romanís, gitanos, anaven amb una cabra a la qual feien fer malabarismes, i el més important de tot és que portaven un os, en un estat bastant llastimós, i la meva àvia em diu “mira és un Alonso, ara el faran ballar”.

El seu ball era molt destraler, i acabava dret aguantant-se per les potes del darrere i feia uns passos estrambòtics, que la gent gran en deia fer l’Alonso: “mira com fa l’Alonso!”, i que la canalla, almenys nos, vaig memoritzar per sempre.

Recordo haver vist aquesta estranya caravana dos o tres vegades, i recordo que el petit campament es va instal·lar sota una figuera molt gran i frondosa que ara ja no existeix, ja que el lloc està urbanitzat, i que es trobava a l’entrada del poble, venint de Reus, on els deixaven passar la nit, i si pretenien fer d’okupes ja s’encarregava la parella de la Guàrdia Civil que rutllessin.

Ara quasi no queda memòria d’aquests fets, però sí que encara sento a parlar d’homes de mides grans i caminar dubtós que semblen un “alonso” o són com un “alonsot”.

Tot el contrari de fer l’alonso és l’esmorzar de la mesa d’edat que ens reunim tots els dimarts a Montblanc i que, com en altres ocasions, a finals d’agost hem aprofitat per acomiadar l’Alexandre Amorós, “Sasha”, fill del membre de la nesa, “en Xolis”, que torna cap a Moscou per seguir preparant la seva carrera musical.

Esmorzats i en petit comitè, ens ha volgut obsequiar amb els Funérailles de Liszt, dient que era una peça que l’estava acabant de treballar i que si anàvem a casa seva ens la tocaria.

Dit i fet, vam observar de prop el gran treball de la mà esquerra, que fa la sensació d’embogir seguint la partitura, tota ella al cap del jove, ja que els deu minuts de la peça van ser “a pèl”, com els concerts. Per Youtube, he comparat amb la pianista Martha Argerich i Stephen Hough, i no sé qui ho fa millor.

Per què Liszt? Res he preguntat; només he repassat la seva biografia. Franz Liszt, hongarès de l’imperi austríac, nascut el 1811 i mort a Bayreuth, imperi alemany, el 1886.

Va ser reconegut com el millor pianista de la seva època, capdavanter de la nova música alemanya, director d’orquestra de prestigi, i diuen que va ser un dels pensadors musicals més grans i originals del segle XIX. Diuen que només Paganini havia engrescat Europa tal com ho va fer ell.

Sasha té previst, ara per ara, acabar de formar-se a Viena.

Liszt va passar per això i va aconseguir una beca i va rebre classes de piano de l’austríac Carl Czerny i lliçons d’harmonia i composició de Salieri, l’antic rival de Mozart.

Liszt també va tenir la seva pel·lícula el 1975, de la mà del director Ken Russell, Lisztomania, que mostra un Liszt amb escàndols i amants, a qui el papa de Roma va cridar a l’ordre, es converteix en un pare abat i rep la missió d’exorcitzar Richard Wagner, amic seu i marit de Cosima, filla de Liszt.

Ei, només es tracta d’una pel·lícula, però per aquelles èpoques, i entre músics destacats, hi havia tot tipus de lluites per aconseguir el favor dels poderosos, que eren els encarregats dels mecenatges.

Bé, al Sasha no sé quins mecenatges li esperen, però nos i el petit grup sempre recordarem el seu concert “prive”, i al piano de cua, a cal Xolis, la seva casa pairal a Montblanc.