Ha anat creixent fins a estar plena i avui ensenya tota la seva rodona, plena, gran, daurada. Mentre les onades li segueixen fent pessigolles a l’ombra de la platja, és penjada al mig d’un cel sense fi. Després d’apagar les altres llums, ningú és més mestressa al firmament de nit que ella, i jo, que segueixo buscant un estel, sigui de dia o de nit, i s’escapen com a la primera volada, i ves a saber on van a parar.

No sé si sentir-me cofoi o el contrari, però avui ha tornat a sortir per segona vegada aquell escrit sobre la copa que va sortir publicat a finals de juliol, i ara també al primer de setembre; segons es miri vol dir que va agradar i es torna a imprimir perquè els lectors que no ho varen poder llegir en tinguin aquesta segona oportunitat. També pot ser una errada motivada pel tornar de vacances, amb les calors indecents dels últims dies, o potser...

Aquestes coses solen passar, però sempre va bé mirar abans de publicar. Material per omplir el meu raconet en tenen més que de sobres, i si s’ha perdut en mig d’aquest cibermon, una columna de fum com a senyal és suficient per dir que alguna cosa passa.

I jo ràpidament cobreixo la falta d’article.