Com se sap, el ventall és un instrument que permet moure l’aire i facilitar la refrigeració els dies de les altes temperatures. Consta de dues parts: la superior (constituït per tela, paper o pell) i la base rígida i plegable a causa de les varetes desplegables .

El naixement del ventall plegable va néixer al Japó. Conta la llegenda que al segle VII aC el va crear un obrer japonès anomenat Tamba inspirant-se en les ales de les ratapinyades, i el va anomenar komori (“ratapinyada” en japonès).

Precedents del ventall van ser l’umbel·la o quitasol i el flabellum, grans ventalls fixos de llarg mànec i a la part superior plomes o teixit fi. Als precedents d’aquests dos útils se’ls entén egipcis, ja que a la tomba de Tutankamon apareixen formant part de l’aixovar del faraó dos ventalls amb mànec de metalls preciosos. Així mateix, es veuen en pintures i en baixos relleus de l’època grans ventalls de plomes d’estruç que s’usaven, pel que sembla, per espantar insectes i foragitar la calor i com a para-sols, però com sempre passa amb els útils que al principi servien per a usos domèstics, van acabar en sumptuosos.

A la península Ibèrica, el ventall, de fusta o marfil amb “vol” de tela o cabritilla brodada, solia ser de 13 varetes, com ho mostren els retrats de la reina Isabel, primera esposa de Felip IV, i La dama del ventall de Velázquez. En el segle XVIII, les classes altes van popularitzar el ventall de fusta de vol curt. En la primera meitat del segle XIX, surten els ventalls de majors dimensions i amb filigrana. Paral·lelament s’imposa la novetat del paper imprès amb gravats. Referint-nos a aquests, en el segle XIX, pintors famosos es dedicaven a la decoració dels ventalls, que no signaven tret que fossin regals per a dames de nissaga. La més antiga referència documental del ventall en la península Ibèrica surt en la crònica de Pere IV de Catalunya, on figuren “dos ventalls de ras” en l’inventari de béns del príncep de Viana. Tot sembla indicar que a la fi del segle XV van arribar a Europa els ventalls plegables.

L’any 1693 es té constància d’una sol·licitud dels abaniqueros de Madrid per crear un gremi, que no va arribar a reeixir; sí que ho va fer en canvi en el segle següent al fundar-se a València l’acreditada Reial Fàbrica de Ventalls. En aquest segle XVIII, en temps del rei Carles III, floreix la fabricació del ventall plegable a Espanya en decidir el monarca de subvencionar aquesta indústria, portant d’Itàlia un mestre de l’ofici i un altre mestre francès, els dos molt citats a l’època. En temps del rei Amadeu I d’Espanya, durant la seva visita a la ciutat, el mestre Colomina va imposar diversos estils, tots ells amb el cognom de la monarquia espanyola. Així, l’estil cristi en el període de la regència de María Cristina de Borbó, al qual va seguir l’isabelí amb Isabel II, el pericó (vano de major grandària) del temps de la regència de Maria Cristina d’Habsburg i l’estil alfonsí amb Alfons XIII. S’hi desplegaven temes mitològics, de gènere galant, bucòlic-pastorals, i fins i tot infantils.

Anecdotari del Ventall

En l’anecdotari del ventall hi ha dues llegendes orientals que hem copiat literalment.

Una explica que, durant la festivitat de les torxes, la bella Kau-Si, filla d’un mandarí xinès, sufocada per la calor es va llevar l’antifaç que preservava la seva intimitat, i amb gest nerviós i energia singular el va agitar davant el seu nas arribant a formar una cortina que, a més d’aconseguir que el seu rostre continués invisible —per estar prohibida la seva visió als homes—, va refrescar l’aire que la circumdava; tot un gest atrevit, però intel·ligent, que va ser imitat per la resta de les dames que l’acompanyaven.

L’altra llegenda és del Japó. Va ocórrer una nit calorosa a la llar d’un humil artesà de ventalls, quan una au ratapinyada va entrar per la finestra oberta anant a estavellar-se contra la flama d’un llum d’oli. L’endemà, en trobar mort l’ocell, l’artesà es va inspirar en ell imitant les membranes plegables de les seves ales per a l’elaboració del seu ventall. Per aquest motiu els més antics ventalls plegables japonesos es van dir komori (ratapinyada).

Altra de les curiositats, per cert molt simpàtica, és la que es refereix a la utilització del vano exclusiu de les dames, del complicat “llenguatge del ventall”, que l’expressaven segons la posició en què se situava la peça, indicant la manera de sostenir-lo o usar-lo, per transmetre tipus de missatges. El ventall en aquella època va inspirar tot un ampli codi de senyals usats per les dames per expressar subtils “missatges” Així, per exemple, ventar-se ràpidament mirant als ulls es traduïa com “t’estimo amb bogeria”, però si es feia lentament, el missatge era molt diferent: “estic casada i m’ets indiferent”. Obrir el ventall i mostrar-lo equivalia a un: “pots esperar-me”. Subjectar-lo amb les dues mans aconsellava un cruel “és millor que m’oblidis”. Si una dona deixava caure el seu vano davant d’un home, el missatge era apassionat, “et pertanyo”. Si el tenia obert sobre el pit a l’altura del cor: “t’estimo”. Si es cobria la cara amb el ventall obert: “segueix-me quan me’n vagi”. Si l’aplicava a la galta dreta equivalia a un “sí”, però si ho feia sobre l’esquerra era un “no” rotund i aspre

En definitiva, tota una arma de seducció femenina.