“L’ocultació del misteri” fou el títol d’una xerrada que va portar a terme el filòsof Lluís Cerarols el mes de febrer d’enguany a la parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui, davant d’un nodrit públic interessat pel tema. De tal xerrada, l’autor em va propiciar el contingut de les seves idees de manera que tant per la seva vàlua com per la seva actualitat m’ha semblat oportú donar-les a conèixer a l’opinió pública.

Cerarols posava de manifest que les persones vivim en una època en que es donen unes condicions ben diferents d’etapes properes anteriors pel que fa al tema de l’espiritualitat. La tesi que es vol defensar és que avui dia es fa més difícil que en altres temps el fet de tenir una intuïció directa del misteri. No hem de confondre el misteri amb un enigma. El misteri ho embolcalla tot i tots. L’enigma és alguna cosa que té el sentit amagat i que cal descobrir o endevinar. El misteri no es resoluble, és una qüestió inesgotable que ens col·loca davant per davant amb la pregunta pel sentit de tot plegat. Martin Heidegger es feia seva la pregunta radical de Leibniz: per què hi ha alguna cosa en comptes de no-res? Creia que aquesta pregunta hauria d’interpel·lar tothom.

La pregunta pel sentit està a la base de l’espiritualitat i, per tant, també de la religiositat. I, en els nostres temps, el misteri s’ha ocultat. No és que no hi sigui; hi és i de forma radical. Tanmateix, hi ha una sèrie de factors que en dificulten la seva intuïció directa. És com les estrelles del firmament; que no les vegem perquè és de dia o està núvol o perquè tenim la mirada solament de cara a terra, no vol dir que no hi siguin. El mateix passa amb el misteri.

El nostre filòsof prosseguia. Aquesta manca de la presència del misteri és la pròpia del nostre temps, que podem titllar de nihilista. El nihilisme comporta la manca de sentit, el que hi ha és el no-res. Però viure en la manca de sentit és una forma de vida tràgica. En canvi, el nostre temps és nihilista però sense la càrrega tràgica, més aviat dominat per un cert infantilisme, en el qual s’ha perdut fins i tot el sentit de la manca de sentit. Vivim en un temps sense horitzó, l’horitzó el tenim arran de nas, i això ve dominat per una actitud extremament hedonista d’una banda i, de l’altra, per un carpe diem força mal entès. La vacuïtat en què vivim a vegades s’omple amb succedanis d’espiritualitat new age (barreja d’espiritualitat, esoterisme, amb reinterpretacions d’espiritualitat oriental: ioga, astrologia, medicina alternativa...).

També aquesta actitud nihilista afecta l’art i la política, els quals es veuen tot sovint abocats a la frivolitat. Com a contrast, podríem veure aquestes paraules de Gandhi tretes de la seva Autobiografia: “Tot el que faig per mitjà de la paraula o dels meus escrits, igual que totes les meves aventures en el camp de la política, tendeixen cap aquest fi (veure Déu cara a cara, moksa).”

En el temps que vivim no hi ha espais de silenci, el soroll és permanent (xarxes socials, mitjans de comunicació...) i l’acció constant, per tal d’evitar l’horror vacui. Això no obstant, sembla surar en l’ambient general una certa insatisfacció i una manca d’alegria profunda, la qual potser afecta de forma més punyent els nostres joves, que són els més vulnerables.

Podríem apuntar algunes raons -ens deia- que han portat cap a aquesta ocultació del misteri. En primer lloc, raons científiques. Des de la ciència moderna es va instaurar una concepció mecanicista i determinista del món. El món entès com un gran mecanisme de rellotgeria que, una vegada en marxa, podem preveure cada moviment. Malgrat, la crisi d’aquesta concepció científica a principis de segle XX amb Einstein, Heisenberg i els teòrics de la física quàntica, continua predominant en l'àmbit ambiental la concepció determinista i, així, es creu que la ciència ho acaba explicant tot, sinó avui, d’aquí vint o cinquanta anys. Si a aquesta concepció de la cosmologia hi afegim la biologia, amb el domini del darwinisme i l’atzar com a motor explicatiu de tota l’evolució, tenim un important ingredient per a no estar atents a la mirada profunda del misteri. Pel que fa a l’atzar, hi ha molts estudis d’importants matemàtics que posen en entredit l’atzar com a únic motor explicatiu de la creació de la vida i la seva evolució.

Una altra raó -subjectava- seria més purament filosòfica, en la que destacarien la influència dels anomenats filòsofs de la sospita: Marx Nietzsche i Freud. D’entre ells es podria destacar Friedrich Nietzsche en anunciar, ja a finals del segle XIX, la mort de Déu i l’adveniment, en superar l’etapa nihilista, de l’ultrahome, aquell que és fidel a la terra i no pas al cel. Nietzsche parla de l’últim home, “aquell que ja no llança la fletxa del seu anhel més enllà de l’home i en el que la corda del seu arc ja no sabrà vibrar... És el moment del més menyspreable dels homes, el que ja no sap menysprear-se a si mateix”. Diu Eusebi Colomer que el nostre món supercivilitzat ha desbordat amb escreix les previsions de Nietzsche. La gent no creu en Déu però tampoc en l’ultrahome.

Altres raons a tenir en compte poden ser el trencament i oblit de la tradició. Hem perdut el fil de la tradició. Tot allò valuós del passat ha desaparegut, no ho hem sabut mantenir. Aquest fet és molt important, per exemple, en l’ensenyament, i alguna cosa potser hi té a veure amb les darreres mancances a casa nostra mostrades recentment per diferents informes oficials. També cal tenir present els anacronismes de l’Església Catòlica (en el nostre cas), com l’excés de ritual, l’ordre jeràrquic, el celibat, el paper de les dones en l’església...

I afirmava; aquestes i altres raons poden aportar, segurament, una mica de llum per a comprendre millor el lloc on estem, el temps que ens toca de viure. Per acabar, ens podríem preguntar: com podem sobreviure en aquests temps? Sembla molt escaient citar el filòsof Josep Maria Esquirol en el seu llibre La resistència íntima: “Resistir davant les tiranies i totalitarismes, no cedir al dogmatisme dominant, que ens volen disgregar com a éssers humans. Resistència que tendeix més a la reserva que a l’aparença cridanera. La resistència íntima s’assembla a l’elèctrica en el fet que, paradoxalment, en resistir al pas del corrent ofereix llum i escalfor als de fora. El resistent es resisteix al domini i a la victòria de l’egoisme, a la indiferència, a l’imperi de l’actualitat i a la ceguesa del destí, a la retòrica sense paraula, a l’absurd, al mal i a la injustícia.”