Serà del dilluns 2 de setembre al divendres dia 6. Dilluns, Lilla-Paüls. Recullo l’amic i parem a dinar a Vall-de-roures, província de Terol. La gent del terreny parla majoritàriament en català i els de fora, majoritàriament en castellà, i la joventut —semblant a Catalunya— no demostra massa entusiasme per la llengua pròpia, i no practiquen cap tipus de resistència passiva. Això sí, del suquet de llamàntol en diuen suquet de “bogavant”, amb acabat i accent català; tot un detall.

Després, per carreteres secundaries fins a Calanda, i de Gargallo a Estercuel, al monestir d’El Olivar, i a 13 quilòmetres d’Obón, que és l’objectiu principal del recorregut, de tres dies i dos nits.

Els frares mercedaris són allí des del segle XIII. L’arquitectura principal és dels segles XVI i XVII, i prediquen una vida de pau i equilibri enmig d’una natura agrícola i de pinars.

Ofereixen un servei d’hostatgeria, que ja coneixíem d’altres ocasions, i intenten una vida comunitària, però només vam veure tres o quatre frares que van vestits de carrer, inclús en les vespres i completes comunitàries.

Ara bé, l’entorn i patrimoni és singular i ben conservat, i els preus, molt raonables. El menjar és de productes seus o de proximitat.

Diuen que Terol existeix, està a cavall del Maestrat, el Baix Aragó i la serra d’Arcos. Intenten, amb poc èxit, incorporar noves vocacions. Fundats per sant Pere Nolasc, nascut a Barcelona, per a la redempció de captius cristians, i diuen estar presents a Barcelona, Lleida, Castelló, el Puig de València, Elx, Saragossa, Estercuel i Mallorca. I en altres parts del món: Panamà, Guatemala, El Salvador, Veneçuela i Moçambic.

Dimarts dia 3. Anem per pista forestal de 13 quilòmetres fins a Obón, on ens esperen una senyora i el seu marit, que en la més tendra joventut va estar quasi dos anys de les nostres vides a Tarragona, fent de nanni, o d’au-pair de les meves bessones nounades, del 1971 al 1973. Ens vam retrobar l’estiu passat, i ja vaig escriure a Nova Conca sobre el nostre retrobament.

Ara, retrobats, tots jubilats i hortolans amb més o menys fortuna, hem anat a conèixer els dos hortets que tenen, i que encara es reguen per decantació, de les aigües del riu Martín, que passa prop del poble.

Macos, l’hort i els seus productes, l’he batejat com un hort d’arquitectura efímera. Són dos hortets, tancats, i tenen el terra tapat per evitar l’herba, i el sostre amb plàstics per evitar el ressol i les pedregades, o els efectes d’una pluja intensa, i el pas d’animals i animalons que puguin perjudicar les plantetes i la seva collita.

Las hortalisses són de categoria. Aquest hort a la tardor es desmunta, ventila, adoba i llaura i torna a estar el terreny a punt per tornar a muntar l’estructura per a l’estiu.

Després de fer un dinar de germanor i ser obsequiats amb conserves de quilòmetre zero ens entornem a El Olivar.

L’aigua i els aiguats ens han acompanyat tota la setmana, tant a l’Aragó com després a Cap Salou i Lilla.

Dimecres dia 4. Tornada. A Calanda i a la cooperativa La Calandina, comprem préssecs grocs de bossa de Calanda, magnífics i ideals per cruspir-se’ls trossejats i macerats en vi negre i ben fresquets.

De tornada, l’amic insisteix a passar pel poblat iber de Calaceit, ara conegut com a “despoblado”. Tants anys de passar per Calaceit, camí de la caça del Baix Aragó, i encara no l’havia visitat. Es dels més ben conservats. Es va descobrir el 1903, i el poblat —despoblat— data dels segles V al III abans de Crist.

L’amic diu que els ibers i els catalans d’ara s’assemblen, ja que tenim en comú que mai ens posem d’acord en la defensa de l’enemic comú, i així els ibers van ser anorreats pels romans i els catalans per les monarquies francesa i espanyola.

Ja dormo a Cap Salou entre trons i llampecs.

Dijous dia 5. Les bessones fan anys i són felicitades. Hem quedat que qui pugui ens trobarem al mas de Lilla a dinar el diumenge.

Segueixo l’obertura de l’any judicial per les xarxes socials. Ja tenim presidenta del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, és Isabel Perelló Domènech, la primera dona de la història. Un dia o altre tenia de ser. Salvant les distàncies jurídiques, la meva companya, un dia a finals del segle passat, també va ser la primera dona degana del Col·legi de Procuradors de Tarragona. Al·leluia per a les dones.

Bé, la Perelló és catalana, però de curta durada, ja que els seus pares treballaven en el ram tèxtil i se la van emportar de petita cap a Galícia. Diuen que és progressista . Ja veurem com es van entenent amb el seu batibull personal i personalitzat; progres moderats, conservadors d’unitats nacionals, quines nacions? Dretes moderades, extremes, esquerres socials... Només es tracta de treballar i dictar sentències que apliquin lleis i no formes de pensar.

Tan fàcil i tan difícil a la vegada, i no diguem quan tingui de dir el Tribunal Constitucional. Els ianquis diuen que Déu ajudi Amèrica. Els catalans tindrem de dir que tots els déus ajudin el Tribunal Constitucional perquè encerti amb la interpretació justa, de com han d’aplicar les lleis que venen del legislatiu i han sigut aprovades per majoria del Congrés de Diputats.

Divendres dia 6. Com aquella pel·lícula; si avui és divendres, això és Lilla. Aigua a dojo, enguany a Lilla, i segons Meteoprades, ja portem més de 500 litres, i els primers set dies de setembre ja n’hem recollit 170, i encara s’espera més aigua per al cap de setmana de la festa major de Montblanc.

Comença el llarg cap de setmana, que ens deixarà a les portes d’un altre Onze de Setembre. El president Illa ens diu al Parlament de Catalunya que arriba carregat de bones intencions, i diu que ell no parlarà mai de bons i mals catalans, com fan els altres, sinó de bones i males polítiques, i vol ser respectuós amb tot i tots; també el rei d’Espanya i la bandera espanyola.

A les set de la tarda i junt amb l’exalcalde Nadal, acudim al Museu Comarcal per a l’acte d’homenatge d’en Gomis, un dels polítics més destacats de la Convergència que va fundar en Pujol. Seu al meu costat, per circumstàncies del destí, el Sr. Amorós, “en Xolis”, fill predilecte de Montblanc, acordat en el ple de l’Ajuntament del 23 d’abril de 2016, i segons va publicar Nova Conca al seu dia.

Per cert, a les set i deu, i sense informació prèvia, que si que deurien tenir els organitzadors, apareix el president Pujol, molt envellit, i de feixuga deambulació, acompanyat pel seu fill Oriol. Hi ha hagut un llarg i espontani aplaudiment, mentre anava avançant molt lentament, que reconec, m’ha emocionat. Tan joves que érem tots.

Ja assegut la cosa canvia, i hem acabat rient per les seves ocurrències i tarannà.

Un acte molt emotiu i justificat en la persona d’en Pepe Gomis, el nostre factòtum de la Conca.

I ara, a gaudir de la festa major dels Maties i de les Verges de la Serra.