És que no puc més, anava a dir coses relacionades amb el títol de l’article quan m’arriba el whatsapp del poeta Gatell, que fa poemes quasi a diari, i frapat, sorprès, colpit i escruixit, vull reproduir quelcom, i sense permís ni autorització:

“A poc a poc van marxant les orenetes d’estiu, i a poc a poc van quedant llunyans i planers els daltabaixos d’aquells anys, i com un dia vas dir, caminaré sol amb un interior immens, i escriure per maquillar la realitat de la vida, i la faré més dolça, amb lletres boniques i pensaments que aniran marxant com el fum de les espelmes acabades de apagar”...

Doncs sí, ha fet 310 anys que Catalunya se la va jugar, i no per primera vegada, entre les monarquies absolutistes dels Àustries i els Borbons.

No sabem que hauria passat si la guerra l’haguessin guanyat els Àustries, que ens prometien moltes llibertats; potser per això Catalunya va jugar al seu bàndol.

Els nascuts anys abans de morir el dictador Franco el 1975, hem pogut veure per pròpia experiència vital el renaixement de Catalunya, en la seva vessant de nació, i les noves batzegades de l’Espanya política, que viu de la unitat nacional i de la confrontació territorial, i els que em llegeixen ja saben a que em refereixo. Recordem telegràficament:

2006. Nou estatut, aprovat pel Parlament i referendat pel Congrés i que el 2010 el Tribunal Constitucional va mutilar.

Del 2012 en avant, s’han fet manifestacions milionàries, fins a arribar als més de dos milions de les urnes del nostre referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Resultats:

Aplicació del 155, gran repressió, presó, exili, fins a arribar a les urnes del 2023, en què, i per necessitat del PSOE per seguir governant, ens comença a donar alguna raó, i mentre la dreta i extrema dreta espanyola i una part de la judicatura, molts d’ells amb el pas canviat pels anys del franquisme i les consignes de l’“atado y bien atado”, i “el que pueda hacer que haga”, no acaben de petar rodó i es volen jugar als daus una llei aprovada per majoria del Congrés.

Als que ens volen vençuts i anorreats, ara els toca dir que ja no som majoria, però nosaltres sabem que som molts, tants que a Brussel·les, el 7 de desembre del 2017, només vam ser una misèria de setanta-vuitanta mil .

O sigui, els que diuen que només vam ser aquest 11 de setembre.

Aquell 7 de desembre del 2017 vam poder constatar a Brussel·les, per testimonis de gent del lloc i per les notes de premsa, que mai havien vist a la capital de Europa una manifestació tan nombrosa i educada, i sense ni un paper al terra, com la que vam organitzar els catalans. Hi ha molts pocs moviments polítics a Europa amb tanta paciència i capacitat de mobilització.

I no serà perquè a Brussel·les no es facin “manis”, és la capital d’Europa i és el punt de trobada més reiterat de tots els conflictes del dia a dia europeu.

Ara a la Generalitat, i potser en part per voluntat dels que es van quedar a casa, mana un president que no és independentista ni partidari del dret a decidir, però almenys, i encara que fos per la proximitat de l’Onze de Setembre, ja ha dit que ell és catalanista i que Catalunya és una nació. Potser acabarà dient que la democràcia suïssa i els seus constants referèndums són del milloret de l’Europa no comunitària.

Pilar Rahola, a “Radiografia d’una estafa”, ens recorda que el PSOE governa gràcies a l’acord puntual que ha fet amb Junts d’aconseguir l’amnistia per a tots, i en Marlaska, el seu propi ministre de l’Interior, acaba d’expressar el seu desig ardent de detenir Puigdemont.

Diu que el , cada vegada que necessita els independentistes, posa en marxa el manual de l’estafador i promet i diu coses que no acaba complint, inclús a diferència del PP, que ha sigut més complidor quan ha signat acords, com per exemple el pacte del Majestic, que va comportar la televisió i les escoles en català, sanitat i Mossos d’Esquadra.

Ara la gent de l’ANC, Òmnium i altres afinitats cíviques ens inviten a reactivar-nos després de tantes patacades i baralles internes.

Com diu la col·laboradora de Nova Conca Pilar Carrión, hem de seguir lluitant per la nostra llibertat, i contra l’espoli fiscal que ens empobreix cada dia més als catalans.

Doncs sí, a les bases independentistes els correspon reconduir els respectius aparells i reconstruir el moviment que els seus líders han desarticulat, i segons el periodista i tertulià Barbeta, només se salva de moment en Puigdemont.