Calma, assossec, pau, tot tranquil com un encefalograma. No hi ha neguit, però els pensaments i la memòria no paren, tot puja i baixa, va i ve, i tornen cada vegada més aquells silencis que ho diuen tot,i aquelles paraules que no diuen res, només omplen el buit d’un espai de temps i de circumstància, i la fredor penja llàgrimes de gel a les parpelles, com les candeles gelades en un cor esmorteït.

Callar per no ferir ningú per no ser conformista, lluitar per tu mateix i seguir, en aquest món que no té sortida d’emergència, i esperar aquests dies nets i clars, i que cap soroll trenqui l’harmonia de la teva veu, com diu Llach. L’únic problema és que quan cantes es mentre et dutxes amb aigua freda, i tu ets l’únic oient.

Dema serà el “mestral”o el “ponent” qui aixecarà la polseguera dels camins, i els rostolls, com clapes daurades, en mig de parades planes llueixen les tiges d’espigues tallades, retallant un horitzó planer, que es perd com l’aigua del riu en arribar al mar.