Ratafia, gustosa bevenda —com diria el poeta i sacerdot Jacint Verdaguer—, tan catalana i pagesívola. Segons dades consultades, el seu origen el situen a la regió del Piemont (Itàlia), en data de 1600, precisament en un monestir conegut de Santa Maria Della Salla. Els monestirs de temps passats solien elaborar les seves pròpies medecines amb herbes i alcohol, que més endavant evolucionarien cap a coneguts licors. El cas de la ratafia n’és una mostra. Una mostra que el món rural va anar copiant, com a remei casolà.

A Catalunya tenim tres punts de confluència, tots tres de valorada importància, en l’elaboració de la ratafia. Tals indrets serien Santa Coloma de Farners, on és tradició en les trobades anyals de concursos celebrats pel licor. A Olot es posa de relleu la ratafia Russet, de sobrada anomenada. A Sant Quirze de Besora la família Bosch esdevé tot un motiu de comercialització del beuratge. Evidentment altres indrets s’hi han afegit amb el temps, com és el cas de Centelles, on fent pedagogia de la beguda en la seva elaboració en les jornades han anat tenint una gran afluència de visitants d’arreu.

Verdaguer, quan parla de la ratafia, ens descriu els elements que ja la feien possible en aquella època segons criteri seu. I ens deia que calien quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a la qual alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons els graus d’aroma que se li volgués donar. Tot això —ens diu el nostre poeta— es posa uns quants dies a sol i serena, i així, mica ençà, mica enllà, puix en això com en totes les coses cada terra fa sa guerra, així ho fan els pagesos de Catalunya, segons Verdaguer, que res no sabia del Piemont, que afirmava que és l’únic país en què és coneguda la ratafia.

Arran d’aquest fet, el nostre prevere, per donar raó del nom de ratafia, contava la trobada de tres bisbes de Catalunya en una masia, que després d’enraonar bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta i demanaren al masover alguna cosa per beure. Ell, com en gran requisit, els tragué una ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, que presentà en una sotacopa. La beguda era nova per a ells i, segons el nostre relator, els agradà com sol agradar a tots els que la tasten.

—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren—: com es diu?

—És una beguda que nosaltres nos fem —respongué el masover.

—I no té nom? Replicà un dels bisbes.

—Jo no hi sé cap —respongué el pagès.

—Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres —digué el bisbe.

—Quin li posarem? Si trobéssim un que fos com lo segell del tractat que acabam de fer, aqueix verament seria millor.

Los tres senyors bisbes pensaren una mica fins que un d’ells se donà un cop de mà al front dient: Rata fiat (queda firmat). En l’aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraven l’acudit, aqueix licor català —segons el mossèn—, que és lo més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí (Rata fiat) i amb ell és conegut de totes bandes per “ratafia”.