A

finals dels anys setanta del segle passat vàrem començar a navegar a vela, i ens apuntàvem les dades, circumstàncies, gent embarcada i les diverses singladures i travesses. Així, les cent milles de Cambrils a Mallorca; a la Dragonera, o a Sóller, eren més o manco 24 hores, i si anaves al punt més proper de Menorca o Eivissa hi tenies de sumar cinc o sis hores més. La mitjana que més es repetia era una velocitat de 4 nusos l’hora, o sigui uns 8 quilòmetres. Parlem de navegació a vela i moguts per la força del vent, i si mancava el vent tiràvem de motor i passàvem a 6 nusos, i segons com bufés el vent combinàvem vent i motor i podíem arribar a 7 o 8 nusos.

Això passava al segle XX, que es quan van començar a volar els avions.

Al segle XXI, van començar a volar els vaixells, i el primer cop va ser a la Copa Amèrica del 2013. El que veurem o veuran al llarg d’aquest segle ja és realitat, i quan apliquin les tècniques de la Copa Amèrica als vaixells comercials es passarà dels més o menys 20 nusos d’ara a triplicar com a mínim la velocitat, i la navegació marina ja ha arribat als 100 quilòmetres per hora, l’invent ja està consumat.

De la Copa Amèrica alguns en diuen Copa “de l’Amèrica”, que és el nom del primer vaixell guanyador en els seus orígens, el 1851. Diuen que és la competició privada més antiga del món.

Van competir entorn de l’illa de Wight, al sud d’Anglaterra. Van vèncer els tripulants del vaixell L’Amèrica, que era una goleta, i el premi era una gerra de plata valorada en 100 guinees.

A partir del 1958, es va aplicar l’aerodinàmica i la hidrodinàmica i va començar a expandir-se la seva internacionalització. Començava la Fórmula 1 del mar, igual que els cotxes i les motos.

A partir del 1992 es va obrir una altra etapa, amb embarcacions construïdes amb fibra de carboni, i va començar l’entrada massiva de patrocinadors i de grans pressupostos.

Les hidroales en què treballaven els equips de Nova Zelanda, actual defensora del títol, va marcar la següent etapa: la dels vaixells hidroales voladors, que ara arriben consolidats a Barcelona, però han requerit milers d’hores d’estudi i proves i centenars d’enginyers i tècnics i una gran trencadissa de vaixells, fins a arribar a la tècnica actual i a puntes de velocitat de 50 nusos, o sigui 100 quilòmetres per hora.

L’esdeveniment es basa en un protocol, i estableix que els velers a participar-hi han de ser del model AC75, i la propulsió nomes podrà ser per veles, ajudats per hidroales (foils).

El document que en dona els detalls és difícil i carregat de tecnicismes, que farien complexa i avorrida aquesta simple divulgació.

Se celebra a Barcelona perquè el guanyador de l’última Copa Amèrica, que va ser la 36a d’aquest format, és l’Emirates Team New Zealand, que ha escollit Barcelona per a la defensa del seu títol.

Els tripulants, d’un AC75, són vuit, quatre a babord i quatre a estribord. En aquesta edició, la número 37, els tripulants ocuparan un lloc fix.

Una novetat recent son els cyclors (ciclistes), encarregats de generar energia per al sistema hidràulic, que controla diverses funcions del vaixell.

Les hidroales apareixen el 2013, i van catapultar el New Zealand a la primera posició i a la seva decisió d’elegir Barcelona.

Aquests vaixells volen gràcies als treballs dels enginyers i enginyeres aeronàutics i la precisió de la tripulació, i necessiten un mínim de vent de 6,5 nusos, uns 13 quilòmetres, per poder celebrar les regates. Actualment poden arribar als 100 quilòmetres per hora, i el vent és indispensable. Afegirem que el vent forma part de la màgia i que els motors i la benzina estan prohibits, però les bateries més sofisticades de liti són les que ajuden a maniobrar les hidroales, el timó retràctil i els moviments de les veles per encarar velocitat i rumb.

L’última edició de la Copa Amèrica sense hidroales es va celebrar a València el 2010, i amb aquest sistema els velers que competeixen han doblat la velocitat i tots els equips l’han implementat.

Així, un vaixell de la classe AC75 pesa 6,5 tones, fabricat amb materials molt resistents i lleugers com la fibra de carboni, i un terç del pes total l’ocupen els foils —les ales—, que pesen una tona cada un. Els vaixells tenen una eslora (llargada) de 22 metres, i s’eleven entre 30 centímetres i mig metre per damunt de l’aigua.

L’únic element que sempre toca l’aigua és el timó retràctil, que es troba a la popa del vaixell. Els foils el fan actuar com un avió, i a més velocitat més sustentació, sempre que els regatistes li donin l’orientació i direcció adequades.

Els que competeixen a Barcelona estan estudiats per a un mar obert amb poc vent i més onades, que multipliquen la complexitat tècnica de la navegació. Les hidroales fan “bullir” l’aigua quan es posen en ple funcionament. És el que en física en diuen cavitació, que és el fenomen pel qual l’aigua del mar provoca bombolles i s’evapora sense elevar-ne la temperatura.

La Copa Amèrica ha començat el 22 d’agost i els vaixells participants, que són sis, s’eliminaran entre ells, i el guanyador de les regates finals, que seran del 26 de setembre al 5 d’octubre, s’enfrontarà al Team New Zealand en el matx final, que es disputarà a partir del 12 de octubre.

I el que arribi primer a set victòries d’un màxim de tretze regates serà el campió de la Copa Amèrica 2024, i serà el defensor de la propera edició, i amb dret d’escollir el lloc.

La penúltima Copa Amèrica va ser a Auckland el 2021, el defensor també va ser el Team New Zealand i el desafiant va ser l’italià Luna Rossa, que podria tornar a arribar a la final.

Òbviament també, com quasi tot a la vida, té detractors, que consideren que darrere dels pijos de la Copa Amèrica hi ha una trama financera sospitosament potent, que fa que la Fórmula 1 del mar sigui un esport quasi inaccessible; encara que ja es veuen taules de windsurf que volen per sobre l’aigua, i que per internet te les ofereixen noves a partir de 8.000 euros, i també tenen estocs de segona mà.

No obstant, em quedo amb el poema de Josep Carner musicat per Guillermina Motta:

“Per una vela en el mar blau daria un ceptre,

per una vela en el mar blau, ceptre i palau.”