Vulguis o no, últimament estic esborrant moltes de les coses que escric, i després torno a començar amb una temàtica nova. No em conformo amb omplir la plana i deixar-la com quedi, busco estar content amb el que dic, amb el que vull transmetre, i cada vegada costa més, l’autoexigència em fa ser mes curós i mes crític amb mi mateix.

A vegades m’hi ajuda la lluna damunt un mar pla, i com a mirall d’onades prudents, que arriben a la platja i tornen a marxar amb la por del que hi ha. Altres dies miro un camp d’arròs, on damunt les espigues vola un bernat pescaire, cridant espantat, fent sortir les altres aus del mig de les tiges de l’arròs. O escolto els cants cimosos dels tudons damunt la branca i a prop del niu. O el vent de nord, fresc i que t’eixuga la suor, com la mà amorosida que et palpa el front.

O aquell cel de capvespres, de núvols ataronjats i esmicolats pel vent de ponent, que miren amb tristor com va marxant la llum i el dia.