L’humor és felicitat, llegint humor sempre seràs feliç

Tresa no tenia problemes, era feliç. Sempre havia estat bé de salut per haver fet esport tota la vida, haver menjat sa, dormit les vuit hores com una santa i no haver necessitat medicaments. Només se li observava una diferència al comparar-la amb la majoria de les seves congèneres: era soltera, tot i que ella no hi veia cap problema.

Un dia de l’any dels seus 50 anys va començar a patir mal de cap, lleuger al principi, però va anar augmentant a mesura que passaven les setmanes, fins a arribar-li a resultar insuportable.

Les resultes de tota dolença sempre afecten la vida privada d’una persona, i amb més preocupació en el seu treball, per tant. Tresa no en podia ser una excepció, per tant va decidir anar a la metgessa.

L’especialista la va examinar, la va internar en una clínica per fer-li proves de radiografies, anàlisis de mostres de sang, de femta, d’orina, raigs X, un TAC, proves de l’estrabisme, de glaucoma, d’otitis, del vertigen, colonoscòpies, densímetres. Acabats aquestes anàlisis la va convocar al seu despatx per dir-li:

—Tinc una notícia bona i una dolenta per donar-li. La bona és que puc curar-li els seus mals de cap, i la dolenta és que per sanar-los per sempre se li hauria d’extirpar l’última vèrtebra de la columna.

Tresa, inquieta i perplexa. Amb la mirada el va invitar a seguir, cosa que l’altre hauria fet de totes maneres.

—Vostè pateix una rara patologia amb la qual l’última vertebra de la columna li oprimeix la columna vertebral, i això és la causa dels mals de cap, que cada vegada seran més forts. L’única manera de remeiar-ho és extirpar aquesta última vèrtebra de la columna.

—M’ho pensaré—. De moment va quedar deprimida, però com que la seva dolença s’agreujava, desesperada, va decidir operar-se.

Sortint de l’hospital, el mal de cap havia desaparegut per complet, però es notava abatuda i desanimada; tenia una síndrome que no es podia explicar.

Cert dia al matí, mirant-se al mirall, va observar que les bragues li anaven grans, la qual cosa li feu pensar: “El que necessito és roba nova, però per no anar tan directa i donar explicacions em compraré altres peces”. Així que va entrar en una boutique i va demanar un vestit.

La va atendre una venedora que als seus ulls no era desconeguda, però no sabia de què.

Va demanar un vestit.

L’empleada, sol·lícita, se la va mirar i va dir convençuda:

—Talla S (40).

—Exacte! Com ho ha sabut?

—És conseqüència de la meva professió —va respondre la venedora.

Tresa es va emprovar el vestit, que li quedava perfectament.

Mentre s’observava al mirall, la venedora li va dir:

—Què li sembla una brusa camisera nova?

Tresa, contenta del servei, li respongué:

—Doncs sí.

—Vegem, ha de ser una de talla L amb mànigues brodades.

—Caram, com ho sap?

—És el resultat de la meva experiència —va repetir el venedora.

Tresa es va posar la camisa i mentre es veia al mirall, la venedora va insistir:

—Unes sabates noves?

—Per descomptat.

La venedora, donant un cop d’ull als peus de Tresa, afirmà:

—És un 42.

—Exacte! Sí que és perspicaç, vostè.

—L’experiència d’haver atès moltes senyores —va respondre la venedora.

Animada per les compres i perquè l’operació li havia anat bé, va entrar en el veritable motiu que l’havia portat a l’establiment:

—I de sostenidors, com estan?

—Uns sostenidors talla 80B —va decidir el venedora.

Tresa va somriure. Finalment l’havia sorprès en una inexactitud:

—No, aquest tomb s’equivoca. La meva talla és una 90 des dels divuit anys.

L’empleada la va contradir educadament amb el cap:

—No és possible que usi aquesta talla, ja que en aquest cas el sostenidor li premeria massa el pit i el còccix, i li afectaria la columna, fet que al final li ocasionaria un tremend mal de cap molt perniciós per a la salut...!