Ja sé que ara quasi no s’escriuen cartes i molt poca gent viu en un mas, i menys per contemplar, en lloc de treballar la terra.

Però mira, hi ha gustos per tot, i des del finestral d’on escric tinc davant del nas la serra Carbonaria i el pic de Miramar, que enguany, amb els més de 500 litres d’aigua acumulats i més de 200 en el que va de setembre els trobo espectacular, i d’un verd atapeït.

Queda lluny el juliol del 1987, quan el foc va arribar a peu del nostre terreny i la casa de fusta de la veïna, i el restaurant, que en aquella època era Les Fonts de Lilla.

Els bombers van cuidar els habitatges, i avions i helicòpters van descarregar aigua selectivament per evitar l’aproximació del foc a les cases, i la resta amb l’ajuda de la marinada va anar muntanya amunt fins a deixar la serra Carbonaria en això: cendra i carbó fins a dalt a les antenes de Miramar.

Ah! També va tocar canvi de vent, i quan tots donàvem per passat l’ensurt, va canviar de direcció; havia saltat el mestral. Devien ser les 3 o 4 de la matinada, sabíem que els bombers havien quedat retinguts a dalt al coll de Lilla i cotxe amunt fins a trobar-los. Van baixar i avisar, i fins on els permetia la seva seguretat van tornar a fer front al foc, fins que es va començar a refredar l’ambient.

Cremat el bosc, es van tornar a redescobrir els marges construïts pels pagesos per guanyar trossos de cultiu a la muntanya, que es van abandonar a principis dels segle XX, quan la fil·loxera va matar les vinyes.

El 1988 i 1989 va quedar tota la serra arrasada, nomes lluïen les roques de dalt la carena, però el terra va quedar cobert d’herba verda i va ser excepcional el rebrot de les esparregueres i els espàrrecs.

Recordo que en sis o set anys van brotar milers de petits pins i van lluitar deu o quinze anys amb les argelagues per dominar, i els pins van créixer més i l’ombra o falta de sol va reduir el sotabosc, fins que més o menys a començaments del segle XXI el rastre del foc va quedar quasi exhaurit.

Ara tot torna a lluir, però no hem d’oblidar que les precaucions han de ser constants.

De tot això que explico i que molts desconeixen o no recorden, o no han vist perquè no vivien a la Conca o encara no havien nascut, enguany ha fet 37 anys.

L’aspecte forestal s’ha refet molt bé, no obstant la nul·la explotació del bosc i la migrada ajuda de les administracions i no obstant la seva excelsa funció ambiental, que és la de decorar-nos el paisatge.

La veïna i nos cada set o vuit anys encarreguem una neteja controlada del nostre entorn perimetral, i ens encomanem a la sort que el foc no torni. Ah! I si es presentés el foc de nou, ara ja sabem que pot tornar a arribar fins a Miramar, ja que tots hem après que els pins rebroten i un bomber cremat no, i per tant, la principal prioritat és salvar persones i cases.

I aquí estem a Lilla, ben connectats per les xarxes socials i informatives, veient les lluites pel poder i el pols pels repartiments futurs dels diners entre l’Estat, les comunitats i les directrius europees. Cada decimal de concessió o de no inclusió poden representar centenars de milions de euros; i per descomptat tots tenen raó, i ningú fa res malament, perquè la culpa sempre és de l’altre. Ja ens n’anirem assabentant, i el que pugui que opini.

Aquest proper diumenge, eleccions a alcalde pedani de Lilla. S’han presentat tres candidatures. És la segona vegada que es fan eleccions. Fa bastants anys, per la primera, em vaig presentar, eren tres candidats/es i vaig quedar el segon en vots.

Enguany, el màxim respecte per els que es presenten, ja que es tracta de treballar gratia et amore pel nostre poble petit i eixerit.

Nos m’ aplicaré la doctrina del Vaticà, i com que passo amb escreix dels 75 anys, no aniré a votar, però seguiré escrivint per felicitar la guanyadora o guanyador i desitjar-li el màxim encert i acumular articles, amb la il·lusió d’acabar fent-ne un llibre per a amics i associats, que ens parli del nostre estimat poble i la Conca en general.

I fins aquí la carta des del mas.