D’un temps ençà a l’elit mèdica i l’elit “pija” els ha donat per ficar-se amb els obesos. Les revistes i els noticiaris televisius s’omplen la boca fuetejant els gords, els panxuts, ventruts o adiposos.

La tirallonga contra els grassos és inacabable: que si d’hipertensió, que si les coronàries, que si la qualitat de vida; sempre el mateix, com quan es posen amb els fumadors amb la mateixa cantilena: que si els ronyons, els pulmons, els cardiovasculars i, amb aquesta llarga algaravia, “vinga!; fot-li fort, que és de Reus!”.

No entrarem ara en la teoria de la “contra”, si no és per sostenir que el que prescriuen els metges és apte o vàlid només per als propensos a tenir aquestes malalties. Estadístiques! Voldríem constatar, però, unes estadístiques parcials; res de dir un x+2 del % dels morts ho han estat per la hipertensió, atenent que tenen altres mals que no són precisament el greix i el tabac.

També cal preguntar si les estadístiques s’han fet amb persones adequades o bé amb tipus secs, escanyolits, filferrosos, nyonyons, o pitarrosos? Per fer-nos la pregunta: quin tant per cent d’hipertensos moren a conseqüència de la ceguesa?

Apa, trenquem una llança a favor dels “pesos pesants”. Quin és el retrat robot d’una persona grossa? Doncs és una persona grassa, un tros d’humanitat, amb les bones característiques de ser amable, condescendent, afable, bona persona. L’obès és un indulgent que quasi mai s’enfada, riu molt sovint, que accepta els bons suggeriments, que fa bons àpats, fuig de les baralles, no corre, normalment no pateix, li surten les coses bé, es estimat per tothom, els nans li toquen la panxa complaguts i ell en tot moment roman feliç.

Aquesta felicitat li esdevé ja de temps anteriors. Hi ha hagut “gordos” sempre. La imatge d’un home ample era el prototipus de les publicitats de la loteria o de les postals de Nadal, fins i tot de la publicitat comercial i industrial, si no vegin la figura idealitzada dels pneumàtics Michelin. La visió d’un panxut fumant-se un cigar havà ha estat de tots els temps la viva imatge de la felicitat present. Un ventre pronunciat franquejat per una grossa cadena d’or, el súmmum de l’home de negocis i del comerciant de vida triomfant.

En el Segle de les Llums, en els inicis del Romanticisme, els burgesos obesos es van posar de moda en l’alta societat, mentre que les damisel·les, per allò del contrapunt, era moda que postressin un aspecte de tísiques clàudies.

El gros és un tipus de persona que ha estat omnipresent al llarg de la història. Ja en èpoques clàssiques, les figures dels déus orientals: l’indi Buda, l’egipci Nabi, el grec Zeus i el romà Bacus no eren altra cosa que personatges mitològics més amples que alts, això tot i sent déus.

Més tard, ja esgarrapant la història, ens troben amb les imatges de Neró i de Cras (emperador un i l’acabalat l’altre). A Europa, ens trobarem amb Enric VIII d’Anglaterra, (el d’Anna Bolena); el guillotinat de la revolució francesa, Lluís XVI de França; la segona dona de Ferran el Catòlic, na Germana de Foix (de la qual es va dir que era tota panxa; quins acudits, el don Ferran); i, entrant a l’època moderna, Winston Churchill (el britànic del cigar), Hermann Goering; el cap de l’aviació alemanya de la Segona Guerra Mundial; polítics moderns com Helmut Kohl, el primer ministre alemany, persona que ocupa tota la pantalla de la televisió quan hi surt; Cristina Almeida, l’esquerrana advocada defensora dels drets de les dones; el traspassat Jesús Gil, l’home dels negocis bruts del sud d’Espanya. I aquests, només per citar-ne alguns.

En el món dels espectacles hi trobem grossos arreu. De directors de cinema: Orson Welles i Alfred Hitchcock. De grans actors (en tot sentit): Oliver Hardy, la parella “el gros i el prim” dels temps del guinyol; de Peter Ustinov, l’actor rus intèrpret genial del caòtic Neró i del jueu pare d’El violinista a la teulada; del veterà de mil pel·lícules Charles Laughton, Quasimodo de Notre-Dame de París; de Raymond Bur, l’advocat de la cadira de rodes; el Marlon Brando dels últims temps; Jean Gabín, l’entranyable intèrpret francès de La bandera, i tants més secundaris com John Goodman, Brian Dennehey, Bud Spencer, Florinda Chico, Shelley Winters, Rafaela Aparicio; i tanquem el paràgraf per no cansar-los.

En el món de les arts també se’n troben un munt, tant per l’aspecte físic com per la seva obra: Rubens, per dir, el gros i les seves dones, exuberants i esplendoroses dones posades a les teles; Mausol d’Helicarnàs, del qual només coneixem la seva estàtua de mausoleu, ben ampla per cert. De pintors: Veronés, Rafael, Cezanne, Rembrandt, Giotto, Renoir. Del món de la música hi figuren la majoria dels divos i dives, els més significats Montserrat Caballé i Luciano Pavarotti, com també ho fou en principi i circumstancialment,Victòria dels Àngels. Del cant modern, en canvi, no tants; es preserven. Javier Gurruchaga n’és un.

La imatge de la persona grossa, doncs, ha estat present com a persona de bon talant i que va per la vida amb optimisme. La persona grossa se l’acantona cap al raser dels “bon vivants”, dels conservadors i en conseqüència dels acantonats a la dreta. Ja ho deia Agustí de Foxà, aquell enginyós falangista dels primers temps i diplomàtic optimista, quan interrogat en quin bàndol es trobava va contestar ben despreocupat: “Soy conde, soy gordo, tengo dinero y soy diplomàtico, ¿cómo no voy a ser de derechas?”.

Encara que no tots “els gordos” són “de derechas”; val la pena recordar l’insubstituïble Marcelino Prieto, dels anys 30, Pedro Rico, aquell oblidat alcalde de Madrid, els dos dels temps de la Segona República. Seria bo haver-los conegut, i en el cas, segurament els trobaríem dins la línia marcada per els grassos, asseguts davant una taula de bon àpat.

Així que ja saben, no tots els grossos han mort d’un atac de feridura, ni els fumadors de càncer de pulmó. No obstant no hi perdran res, d’escoltar els metges que sempre van contra corrent de la “gordura”.