Enfront de les situacions de guerra que viu el món, com la de Gaza o Ucraïna, els analistes posen de relleu que s’ha instal·lat a la nostra societat un sistema que ens embolcalla subtilment, amb molt d’enginy, que ens satura els sentits, que ens tapa els ulls i que ens fa dubtar dels fets d’injustícia mateixos, amb indiferència. La indiferència, en la situació de guerra, de tota guerra, s’ha convertit en carta de normalitat en les nostres societats contemporànies.

Mirar cap a una altra banda en seria el símptoma més freqüent; senzillament, cercar altres distraccions que ens porten a fugir del tema, passar sense mirar, per tal de no haver d’aturar-se per no sentir-nos obligats a saber què està passant. No donem temps ni espai per aturar-nos a acompanyar per tal d’alleujar el sofriment aliè. O bé, posar-nos dempeus i alçar la veu contra causes que el provoquen.

Un tema que surt una i altra vegada, pel que fa a la guerra de Gaza, és l’evidència de l’horror de l’atac terrorista de Hamas, assassinant famílies senceres; i l’evidència de l’horror dels bombardejos indiscriminats de l’exèrcit israelià ha quedat submergida, amagada, tapada sota una xarxa d’opinions i informacions que han posat entre nosaltres, amb centenars de pantalles en forma d’arguments geopolítics, com si això ho arreglés tot. En llenguatge políticament correcte, a qui no té lloc, no té estada, no es pot admetre.

Perquè el que és evident i real en aquest cas és la mort de civils innocents sota les bombes, dia darrera dia, que en nom d’una suposada legítima defensa actua contra el dret internacional humanitari. I recuperar el que és evident —com diuen els analistes— esdevé un primer pas per superar la indiferència que ens distorsiona i ens afebleix els sentiments.

És cert que en una societat complexa com la nostra hem de tenir mecanismes institucionals de protecció, persones que de manera específica es dediquin a fer aquesta feina, però amb això no n’hi ha prou. El que demana la situació és més implicació personal en la cura del proïsme. Esdevé una responsabilitat més. Cal sortir al carrer i manifestar-nos d’una vegada per totes enfront de tal flagrant injustícia per exigir la pau; sense pau no hi ha diàleg.

El papa Francesc ho recordava fa uns anys, en la VII Jornada dels pobres, com un fet vocacional, sobretot per al món cristià, per tal de tenir clara quina ha de ser l’actuació real sobre el tema. Per tal fet, cal transcendir la indiferència i prestar veritable atenció, cosa que implica conversió personal, una destrucció profunda de l’individualisme. No tan sols de la societat de peu, sinó dels governants que sustenten càrrecs de responsabilitat, en el flagrant i vergonyós negoci d’armes, causa dels conflictes.

En aquesta anestèsia col·lectiva —com diria un analista— ens estem jugant la nostra pròpia humanitat. Fixeu-vos si és urgent la recuperació d’una societat més compassiva i compromesa amb el bé comú, que es pot arribar a aconseguir la pau amb els drets humans bàsics, i així fugir de la impassibilitat en què ens hem instal·lat. Cal reflexionar sobre el tema i fer-nos preguntes, perquè si no entrem a analitzar els fets, el que fem és desvincular-nos i banalitzem el mal, amb unes imatges de nadons assassinats portades a terme per un terrorisme d’estat, vistes per unes notícies televisades que, si no hi ha anàlisi reflexiva, el que fan és acostumar-nos a la indiferència.