Qui llegeix humor és complaent.

En Faustí no era col·leccionista de cap cosa en ferm però ho col·leccionava tot. Li calia veure una bossa de sucre per tenir ganes de col·leccionar-les, una moneda de la Xina per fer-se numismàtic, un segell del Pakistan per declarar-se filatèlic i un escarabat mort per autotitular-se biòleg.

Casa seva en era una mena de parada de fira; arreu hi havia de tot: joguines, eines, banderes, sabates, claus, anells, clauers, panys, armes i més coses.

El dia de la fira de maig va arribar al poble un firaire que venia objectes diversos de tot. La seva parada era com la casa del Faustí.

Algú li va dir al firaire que cridés Faustí quan passés a prop de la seva parada; segur que faria negoci, cosa que el firaire feu complagut quan l’interfecte li feu senyal de qui era el Faustí.

—Senyor, vingui. Vull ensenyar-li uns objectes que li seran difícil no quedar-se’ls. Miri quines monedes! Són del temps de Franco: dels duros en deien de plata però que no ho eren, en canvi sí de metall preciós com el crom i la plata sevillana  —la dicció del firaire era convincent.

Faustí se’ls mirava indecís. Efectivament eren monedes de cinc pessetes, lluentes. Semblaven no haver tingut gaire curs, ja que es trobaven en un bon estat. Recordava haver-ne vist abans del 1975.

—Puc... —va inquirir Faustí, assenyalant-ne una.

—És clar; sospesi-la, sospesi-la...

Ho feu. Efectivament tota una moneda legal.

El firaire, veient que el presumpte client dubtava, seguí: —Pensi que per aquestes monedes de cinc pessetes als finals dels temps del Franco ja se’n pagaven cent.

Mirada interrogant de Faustí.

L’instint de l’altre li deia que havia d’aportar més arguments per acabar el negoci amb èxit.

—I si ara no se’n parla és perquè totes les coses de Franco estan postergades; però veurà com d’aquí a no res els numismàtics aniran rere elles com els voltors van per les desferres.

Faustí aixecà el cap:

—Quantes n’hi ha?

—Tres.

—I quant vol per cada una?

—Doncs miri, com que necessito calés aviat, els hi vendré a 30 euros cada una, però amb la condició que ha de comprar-les totes, si no no em surten els números.

No podia negar-s’hi. Es tragué de la butxaca 90 euros i els hi donà; la cara de Franco es veia brillant i rodanxona.

El dia que les va ensenyar al seu amic joier, el Sr. Eduardo, li va dir que no podia ser que fossin bones per aquell preu, per tant havia d’haver-hi gat amagat. El joier agafà una petita escàrpia i rascà una cantonera de la moneda.

—Veus?: plom i paper platejat. Un treball de grollers.

—Estafa! Aquell gàngster... les ha de pagar...

Pel barri corregué la veu: Faustí era un il·lús, per no dir  un beneit; mira que deixar-se enganyar per un firaire...!

Havia passat un any. El poble limítrof del de Faustí celebrava la Fira del Cànem. El firaire, com a home de negocis que era, les recorria totes venent bo i dolent i de tant en tant “colant” alguna xufla a algun desaprensiu.

El primer dia de fira va plantar la parada al costat d’una on venien llums, així no li calia encendre els seus.

Tindria atractiu, la seva, ja que aquell dia passaren per la parada moltes persones comprant bijuteria.

Enmig la munió de clients aparegué una cara com de babauet, interessant-se per un punyalet curvilini d’estil àrab, que es veia d’una hora lluny que era de llauna pesada.

—Quant val? —preguntà.

El firaire, en veure la cara del client, es llançà un “farol”.

—10 euros.

—Val, me’l quedo

—L’hi embolico?

—Sí, per a regal.

L’embolicà. L’altre li entregà un bitllet de 100 euros.

Al tornar-li el canvi va pensar que no era freqüent veure a la seva parada bitllets de 100 euros, però benvinguts...!

—A reveure —s’acomiadà aquell home vist aturat pel firaire. Va pensar que aquella cara no li era estranya, però com que veia tanta gent...

L’endemà, quan anà a fer l’ingrés de la recaptació al banc, el caixer li va retornar el bitllet de 100 euros que hi havia a la remesa.

—És fals.

Llavors li vingué a la memòria qui era el camàndules.

Quan tornava a casa anava pensant que aquell pallús li havia estafat 100 euros. “Ep!”, va pensar, “només 91, ja que li vaig endossar per 10 euros un objecte que només en valia un”.

Així que els dos contents.