Recòndit és un terme per dir que està molt amagat, allunyat de tot bullici urbà, ocult del traginar i del veure i viure de la gent. “El Valle de Polaciones” és una vall situada a la comunitat de Cantàbria, dins la serralada que porta el mateix nom. Un dels enclavaments més aïllats en temps passats que s’hi podia trobar. Avui, però, les comunicacions l’han fet accessible al visitant, sense marcir el seu encant.

Si bé fa temps que hi férem cap i ens hostatjàrem en una casa rural ennoblida per un passat d’“hidalgos” (cavaller amb armes absent d’impostos), amb un escut sobre el portal i arranjada com a rústica per a lloguer de temporada. En aquest nucli hi férem estada amb un altre matrimoni d’amics i amb les nostres filles, una setmana d’estiu.

“El pico de los tres mares”, tan estudiat en la geografia cantàbrica, esdevenia el símbol per a uns enamorats de les muntanyes, com nosaltres, a voler visitar. En aquest indret on descobríem, en tres vessants, els afluents de tres rius que abocaven les seves aigües a tres mars: l’Hijar portava aigua a l’Ebre cap al Mediterrani. El Pisuerga ho feia pel Duero cap a l’Atlàntic, i per l’últim, el Nansa deixava anar el seu cabal al Cantàbric.

Les nits d’estiu, no cal dir que eren fresques, un jersei no feia nosa. Sabíem d’aquelles boscúries frondoses i d’aquell reguitzell de cims de temps, que hi podria haver encara llops, ossos, cérvols... Tota una fauna que ara a Catalunya ens l’estan imposant, en un país com el nostre superpoblat de gent.

Al baixar cap a les planes i a prop de la costa se sentia la calor, sobretot a la plana interna. I els rius, en aquella etapa, no els recordo abundants d’aigua. És que potser començava el tan pronosticat canvi climàtic? Em sorprenia la idea, doncs, de les classes de geografia que havia fet als meus alumnes parlant d’aquestes contrades i dels seus afluents —parlo de més trenta anys—, puc recordar que els rius eren cabalosos.

Potser ho havia idealitzat? Diria que no, ja que tenia el ferm convenciment que les pluges a la serralada Cantàbrica eren abundoses pel seu clima oceànic i feien els seus corrents d’aigua plens a vessar. Però sempre hi ha un dia, una setmana, un mes, un any, que allò es transforma. Només cal recórrer a les memòries de les persones que s’hi refereixen, quan en parlen.