Cada dia passen coses que fan moure informació, i la de quilòmetre zero és la nostra preferent, i coses recents han sigut les eleccions de les pedanies de Montblanc.

A Lilla, on estic empadronat, ja vaig recordar la setmana passada que felicitaria el guanyador/a, però que no aniria a votar en autoaplicació de la doctrina vaticana respecte a la meva provecta edat.

Conec tots els candidats, ja que ja fa cinquanta anys que ens vam instal·lar als peus de la serra Carbonària, i també he sigut membre de la junta i candidat, la penúltima vegada, i em recorda la notícia de Nova Conca que ja fa disset anys.

Així doncs, a Glòria Rovira, gràcies per la feina feta i aquests disset anys de dedicació. Recordo molts d’ells com a alcaldessa, amb bona harmonia amb Marta Borràs, la nostra veïna de l’altre costat de carretera, la de la casa de fusta, que va ser bastants anys presidenta de l’Associació de Veïns.

I a Josep Lluís Inglés, el nou alcalde, doncs recordar-li amigablement que se li ha girat feina, i també desitgem que sigui tant o més fructífera que les rogenques i grosses tomaques del seu hort, que aprofitant les portes obertes de l’edifici del casal es poden contemplar, per la festa major d’estiu des, de la terrassa-mirador del Centre Agrícola.

I desig de sana harmonia amb la presidenta de l’Associació i profitosa col·laboració, i recordem tots que del feixuc procés dels túnels s’hauria d’aconseguir que els nostres camins veïnals quedin endreçats el suficient per comunicar-nos còmodament amb la sortida al coll de Lilla, des del final del poble, i que Lilla-Vilaverd acabi sent un passeig, fins a la llera del Francolí.

Un altre esdeveniment del dissabte 5 de octubre, és que a la plaça de l’U d’Octubre de Montblanc hi va haver una trobada de Poetes i Músics per la República Catalana, que van actuar llegint, recitant i tocant instruments i cantant.

Va tenir el suport de l’Ajuntament i parlament de l’alcalde. També hi ha col·laborat el moviment conegut aquí i en altres pobles com la Taca d’Oli; són la gent de Montblanc per la llibertat, i es reuneixen periòdicament a la plaça de l’U d’Octubre. Acostumen a ser gent gran, de la terra, resistent, resilient i resistint tots els embats, i que es manifesten silenciosament, acabant, això sí, amb el cant d’Els segadors.

Poetes i Músics per la República és un col·lectiu cívic més que reivindica la vigència del mandat de l’1 d’Octubre i la defensa de la llengua.

Els assistents a l’acte ens vam sentir acaronats pels desitjos de llibertat, molt propis dels qui donem preferència a una Catalunya lliure, que vol dir “més independent dels que ells diuen i volen”.

Amb això de l’1 d’Octubre, ara ha fet set anys, ja sabem o intuïm més o menys la resposta del que queda?

Doncs queda, que sense les forces independentistes no hi haurà solucions i sense el catalanisme que no és sobiranista tampoc.

I tampoc mai serà solució imposar un espanyolisme obligatori.

Resum: aprendre a navegar com a mínim per una Espanya plurinacional, i aprendre que a Catalunya som majoritàriament catalanistes i que ens tenim d’entendre entre catalans sobiranistes i catalans no sobiranistes, i això ja ho vaig dir fa molt de temps en els primers articles polítics.

Així, recordo en el meu primer llibre, un dietari del 2019, ara ja fa cinc anys, que feia esment d’un dels meus primers articles a Nova Conca el març del 2019, titulat “Dependències i independències”, escrit quan començava el judici contra els nostres presos polítics al Tribunal Suprem.

Sí, aquells cent anys de presó que han sigut amnistiats i que el mateix Tribunal Suprem ara està desobeint en l’aplicació, i passa la patata calenta al Tribunal Constitucional.

Deia, i després vaig repetint de tant en tant, que nos soc un “indepe raret”, i si això de la clau de la caixa es va complint i el Tribunal Constitucional també passa pagina amb respecte i dignitat envers la nostra nació catalana, acceptaria que també podria ser una solució la d’una Nació Catalana federada en els pobles d’Espanya i ratificada per la comunitat d’Europa.

Ja sabem que hi ha qui pensa que la riquesa de Catalunya és de tots els espanyols, i que els catalans que recordem que la diferència fiscal de vint mil milions en contra som uns antipàtics per a l’Espanya que se’n beneficia.

El concert econòmic, que al Parlament d’Illa ja ha quedat rebaixat a finançament singular; el just encaix és bàsic. Ara bé, faig meves les paraules de l’expresident Artur Mas, que va treballar el tema deu anys endarrere amb les cúpules polítiques d’Espanya i es va acabar amb l’1 de octubre.

Diu que és una qüestió de desig, esperança i confiança. Ara com ara, desig, tot; esperança, a mitges, i confiança, poca.