Fins ara totes les accions destinades a conscienciar la UE sobre la problemàtica de la relació Catalunya-Espanya topaven amb una resposta-trampa: “És un afer intern que s’ha de resoldre segons les lleis de l’estat espanyol”. Una manera com tantes altres de rentar-se’n les mans per no prendre posició i no posar-se malament amb els socis espanyols.

Els catalans hem anat veient astorats com –segons qui parlés– la incorporació de Catalunya a Europa es presentava com un fet gairebé impossible o quelcom lògic, que teníem a tocar. Com que fins ara no s’havia donat mai el cas d’un territori de la UE que volgués separar-se de l’estat membre per integrar-se com a nou estat, cap país s’havia manifestat d’una manera oberta a favor de les aspiracions catalanes. Una prudència excessiva els feia restar a l’espera dels esdeveniments.

Però crec que en un futur proper el cas català deixarà de ser l’afer intern d’un estat per passar a ser un afer que caldrà tractar a nivell europeu. Dinamarca ha obert la llauna i caldrà veure ara què en diuen els altres estats i si s’hi impliquin per resoldre el contenciós.  Els fets han estat ben senzills:  un partit d’esquerres danès presenta al Parlament una moció perquè defineixi el seu posicionament sobre una possible independència de Catalunya,  que –diu- és refrendada per “una àmplia majoria del parlament català, la societat catalana i el govern català, que volen fer un referèndum sobre la independència”. La resposta del Parlament danès ha estat contundent, malgrat les intenses pressions del govern espanyol perquè no es debatés aquest tema. La votació, però, ha estat ben clara: dels vuit partits que el formen, sis han votat a favor d’establir un diàleg entre els governs català i espanyol, dos partits han votat en blanc i cap no hi ha votat en contra. En xifres, hi ha hagut 64 vots a favor, 41 en blanc i 0 en contra.

És important aquesta presa de posició per diversos motius: en primer lloc, posa Catalunya i Espanya a un mateix nivell, de diàleg entre iguals. Amb això dóna a entendre que Catalunya té la capacitat jurídica per esdevenir un estat; parla també d’“independència” i no de cap reforma constitucional; i finalment, reclama un “diàleg democràtic” donant a entendre implícitament que –atès que el reclamen- aquest diàleg no existeix. No cal que ho jurin...

És comprensible, doncs, que aquesta decisió hagi posat molt nerviós el govern espanyol, perquè sense dir-ho tira per terra tots els seus arguments. D’una banda, és evident que no tenen fonament les amenaces que Catalunya quedaria fora de les institucions, “en una galàxia indefinida”, ja que no ens farien fora d’Europa. A més, el sol fet de posar Catalunya en pla d’igualtat amb Espanya és un reconeixement del seu dret a decidir el seu futur de manera lliure i sense amenaces.

Ara caldrà que altres estats facin seva la problemàtica i defineixin clarament els pros i els contres d’una separació de Catalunya de l’estat espanyol i la seva incorporació com a nou estat de la UE. Dinamarca ha estat el primer en plantejar-s’ho i donar-hi una resposta clara. També caldria veure com justifiquen els altres la seva negativa a l’exercici del dret democràtic d’un poble a decidir el seu futur.

Que m’expliquin doncs, què els fa por, especialment a l’estat espanyol. Tenen por que aquest exercici de la democràcia no sigui del seu grat? Aleshores que no es vantin de ser demòcrates, perquè la democràcia és precisament això: el govern del poble. I el poble, almenys fins ara, només té una manera de manifestar la seva voluntat: mitjançant les urnes.