Sempre va bé que el cel regui el camp, el bosc i les flors del jardí. Ara que els cels tenen aquesta cara gris i fosca, riuen la terra i les fonts, i dintre de poc deixaran caure el seu rajolí harmoniós al bell mig de la serralada.

Tot donant tombs pel llit, i pensant en el que ha sigut el dia d’avui, m’he adonat que a vegades et sents fora de lloc, que no acabes d’encaixar en la manera de pensar de molta gent, en la forma de veure les coses de cada dia, i en les especials o extraordinàries, tampoc; i no és per edat o per ser diferent, és que per a mi, quan dic que una cosa està bé, és com si no hi hagués cap altra alternativa: està bé i prou. No obstant, a vegades hi ha variants que no veig i que també són correctes. Mai és tot blanc o blau per a tothom, hi ha diferents matisos que fan que la totalitat del tot no existeixi, sempre queden serrells penjats que marquen una diferència.

Per aquest motiu, he dit abans que hi ha moments de confusió en la manera de veure una mateixa cosa.

El que per a uns esta bé, per a altres no tant, i per a altres gens. Per aquest motiu, mai plou a gust de tothom.