A Lilla, i en concret a la parada de bus que hi ha a la carretera, sota el nostre mas, fa anys i panys que a tres quarts de nou del matí parava (o para?) un bus que et portava fins a Andorra. Ara ja no veig quasi ningú a les flamants parades envidriades que ens va posar la Generalitat, però recordo, amb nostàlgia, una veïna ja traspassada que cada setmana anava a Andorra a comprar fato per a ella i per revendre, quan a Lilla encara hi havia una tendeta.

Mai he agafat el bus de sota casa meva per anar a Andorra, i no serà per falta d’ocasions, però tinc la meva història d’amor amb el Principat.

Ara, els últims vuit o deu anys de la meva vida, ens entenem i ho passem bé amb una parella la família de la qual té un apartament a l’Andorra de primera línia de neu. Acostumem a pujar-hi dos o tres vegades per any i a tres nits d’estada.

Els pocs amics, coneguts o saludats que em llegeixen acostumen a dir-me: però com ets tan minuciós amb les històries que expliques, quina memòria!

Doncs no és veritat, el joc mental que faig és situar la cosa a descriure o escriure dins de l’any o temps que toca, i immediatament ho trasllado a l’edat que teníem jo i la meva generació. Sempre partint que soc del 45, lògicament del segle passat.

I els meus records els encaixo dins d’una estadística. Mireu.

La primera vegada que vaig anar al Principat va ser als meus 16 anys, amb el primer cotxe dels meus pares, i també amb uns tiets que estiuejaven a la Riba. Dels meus 16 anys als vuitanta, en van 64.

Anem a comptar les nits andorranes: posem unes vint vegades que vaig anar-hi i tornar el mateix dia. Nits, zero.

Cada any tinc record d’anar a Andorra, però posem deu anys d’una sola nit a l’any de fer-hi estada: deu nits.

Hi hem esquiat trenta anys, dels meus 30 als 60, i deu anys del 83 al 93 agafàvem un grup de coneguts, i amb la família, una setmana a l’Hotel Kandaar del Pas de la Casa; era la setmana a cavall entre l’última de gener i primera de febrer, i deixàvem encarregat l’hotel d’un any a l’altre. Deu anys, a set nits l’any, són setanta nits.

Els altres vint ho vam repartir , i el més repetitiu va ser Vaquèira, sis o set caps d’any a casa d’uns amics. Andorra li tocaven un parell de vegades, unes quatre nits mes per anys, i per vint anys, son vuitanta nits.

I els altres trenta-quatre anys que queden, un mínim de dues o tres pujades a l’any, posem a cinc nits per anyada, són cent cinquanta nits més.

Mira, em surten tres-centes deu nits, o sigui que més o manco he dormit un any de la meva vida en terra andorrana.

I què he fet en els meus temps de la meva Andorra vintage?

Recordem vintage com a cosa antiga, d’arrel anglesa, que es considera que pot millorar pel pas del temps.

Doncs al començament, descobrir el Pirineu i comprar coses difícils de trobar a l’Espanya de Franco, com sucre, gots i plats de Duralex; encarregar coses a botiges i previ pas de contraban i estraperlo, t’arribaven els estris a casa, normalment electrodomèstics.

Vaig ser uns anys soci d’un negoci de compravenda de cotxes, i es feien un fotimer de viatges per posar rodes noves i radiocasset, i ja tenies assegurada la venda a casa nostra, i la bronca amb els carrabiners, si t’enganxaven, i es discutien les factures que aportaves i que potser tu mateix omplies abans amb factura inventada i segells ad hoc. Ah! Als tallers on et feien reparacions a Andorra, el primer que feien era tapar la matrícula, per evitar els delators o xivatos, que passaven la relació de matrícules de cotxes als tallers i quan sorties per la frontera ja anaven al gra.

També vaig tenir diners a Andorra; no va ser del volum de la deixa de l’avi Florenci, només hi vaig pujar 4 milions de les antigues pessetes, eren els anys vuitanta. Ja tinc dit i escrit que dels meus 40 als 50 anys, o sigui 1985 al 1995, vaig saber fer calerons fent d’advocat, van ser uns assumptes encadenats de dret mercantil, subsecció de dret concursal. Abans, dels advocats que no destacaven massa en deien advocats de secà; doncs bé, uns anys vaig ser advocat de regadiu, per usar un terme agrícola.

Eren uns temps de què dic que Catalunya va ser primer món, i la meva il·lusió, en lloc d’invertir en el totxo i fer-me ric a la manera de la cançó En paus d’en Serrat, em va donar per invertir en un petit vaixell, amb la il·lusió de seguir en aquesta línia d’hedonisme.

El diner que vaig pujar a Andorra, sabia com es tenia de fer, perquè els amics, coneguts i saludats t’informaven, i la hisenda pública, sense les xarxes informàtiques, estava a les beceroles. Aprofitant la setmana de neu, vaig dir als de la banca que estava al Pas de la Casa i no volia anar a les Escaldes. Cap problema, vindrà un empleat. Ens vam trobar en una botiga, em van donar un número identificatiu, i sense saber qui era perquè no es presentaven papers, em van donar el certificat d’ingrés dels 4 milions, que ara tindrien una migrada equivalència de 24.000 euros, però en aquella època era una milionada que mai assolirem la immensitat de mortals dins del món dels euros.

Al cap de dos anys d’estar el diner al frigorífic del Pas de la Casa, i pel mateix mètode, els vaig recollir, sense cap minva o addició, i fins em van fer una reverència. No els volia per al negoci del totxo, sinó per canviar el veler, seguia amb les pràctiques hedonistes.

I ara, quan pujo a Andorra, ni compro sucre ni Duralex ni radiocassets, ni pujo i baixo estris, ni diners, ja ho tinc experimentat, i em quedo amb la part divertida de totes les coses. Ara, riure, badar i passejar el màxim, i anar a la part comercial el mínim.

Ara esguardo i faig meu l’article de l’elogi del badar d’Antoni Gelonch, publicat ara fa uns dies.

Diu que badar és un verb d’acció: badar és guaitar, però també vol dir abstreure’s, o encantar-se mirant alguna cosa. Diu que necessitem badoquejar, embadalir-nos. Només penetrarem en el misteri de la vida amb aquesta actitud, deixant-nos portar sense comptar el temps, pels camins de la contemplació serena i sense lligams.

I, no obstant les dotzenes de vegades que hem pujat al Principat, encara de les quaranta esglésies romàniques que hi ha al país n’hem visitat, en aquesta última estada, dues on no havíem estat mai; com deia un amic, us les dedico: Sant Miquel de Fontaneda, des de Sant Julià de Lòria i pel coll de la Gallina, i Sant Romà de les Bons, a prop d’Encamp, i al puig compartit de la torre del moro.

Ah! I el poema En paus del Serrat ,de la meva joventut, i ara flamant premi Princesa d’Astúries, comença així :

“Són guapos, feliços, massissos nocturns,

famosos, simpàtics, inútils i absurds.

Destaquen, s’ensorren, es torren al sol,

esquien, naveguen, s’ofeguen d’alcohol”...