Mira-t’ho amb humor... i t’ho passaràs bé.

El món ha donat moltes voltes els últims anys, tantes, que no s’assembla gens al dels nostres pares, i no diguem al dels avis, mentre els nostres fills diuen trobar-se a una galàxia de la nostra generació. Mirant-ho desapassionadament (més aviat crec, apassionadament), ells objecten que som uns carques, ja que encara vestim americana i corbata, i en el camp de les relacions humanes, encara guardem el culte a la dona, dient “piropos” a les noies, regalant flors a l’esposa per Sant Jordi, i sempre guardant la idea que quedem casats per sempre. I si tenim en compte que no sortim a les nits... per a què parlar més?

Una de les coses que més ha canviat entre nosaltres i els nostres fills és l’aspecte i el comportament social. Ells fan cas omís de les actituds, del vestit formal, van desgavellats, calcen infectes botes de bàsquet; tenen poca consideració als sexes, tracten les noies com als companys mascles, no es casen, es deleixen per les nits de “botellón”, no tenen cap consideració a la parla —si més no, la fan anar plena de tòpics i “tacos”—, tampoc cap atenció al vocabulari i a la gramàtica, i en canvi tenen una fanàtica afecció als telèfons Lumia, a les PlayStations, als iPads, als whatsapps, al Twitter, al Facebook, i els més joves al Kidizoom, artefactes que porten penjats tot el dia a l’orella, mostren un gust infinit per les modes “pop” i per les motos Harley Davidson (els que poden tenir-les), és a dir, els fills dels “pijos”.

Ve al cas explicar-los una anècdota que il·lustrarà el que dic, i amb la qual vostès estaran d’acord, si tenen més de 50 anys. Vegin.

El més amic meu m’explicava que a la seva filla, al complir quinze anys, li organitzaren la festa a casa convidant-hi els seus amics.

A mesura que anaven arribant, s’acomodaven on els plaïa, asseient-se en posicions lliures sobre poltrones, divans, sofàs, canapès, tresillos, gandules, balancins, en qualsevol moble que els permetés situar-se estiradots amb les cames sobre els mobles més baixos, com tamborets, banquetes, cadires, poltrones, o amb un peu sobre l’altre. Immediatament obrien els seus aparells mòbils per connectar ansiosament amb altres eteris comunicant-se mitjançant missatges de text, o posar-se a jugar amb els seus aparellets prodigiosos, que els fan tot plegat “no estar en aquest món”, babaus, “penjats”, com en diuen ells.

Era molt curiós veure’ls concentrats en les pantalletes. “Que grans estan tots”, raonava l’amic, tot dient “i pensar que els conec des que eren xavalets”.

Quan va arribar el moment de ballar, tots ells connectaren els auriculars als mòbils per triar la llista de cançons que més els agradava. No cal dir que tots ballaven sols: uns contornant-se, altres aixecant les cames per damunt dels que ballaven acotxats, altres com si els hagués agafat el ball de Sant Vito, i la majoria amb els vasos de cervesa a les mans.

Seguia l’amic: l’entrada de la meva filla va ser apoteòsica, plena d’emoció. Els amics es donaven a les menges per fer-li arribar la seva felicitació al mòbil, movent a tota velocitat els polzes sobre el teclat. Alguns, ja tenien el missatge preparats per “enviar-lo”. El telèfon de la meva filla no parava de vibrar i com que li era impossible llegir-los tots, els guardava en la retenció per obrir-los més tard. Em vaig apropar a ella per dir-li:

—Feliç aniversari, filla.

Ella em va mirar horroritzada i es va apartar de mi. Preocupat, li vaig preguntar si li passava alguna cosa, si havia fet alguna cosa que la incomodés.

D’una revolada va accionar el seu mòbil i em va enviar aquest missatge de text: “E vols avergnyr davt a mus amcs? Fsme fvor, per q’ son ls tlfns?”.

Reaccionat immediatament per entrar a les seves òrbites, no vaig tenir més remei que obrir el meu i enviar-li les meves felicitacions: “Prdo, fliç anvri, fila. T’imo. Pare”.

L’amic meu seguí dient:

—Va ser l’aniversari perfecte. Com passa el temps, que antiquat em veig... i pensar que gairebé l’abraço i li faig un petó, però em vaig retenir, hauria estat una falta social...