Si el terme ecumenisme vol dir “universal”, poques festes com la de Tots Sants demanen ser universalitzades per fer honor de manera expressa al seu nom: festivitat, festa, solemnitat de “Tots Sants”, ja que agrupa tots els sants, tant els que són cristians com els que ja són sants als ulls de Déu. Això vol dir que inclou els “sants no cristians”, els sants d’altres religions. Es parla també que hauria de ser una festa interreligiosa o dels sants sense pertinença a cap religió, fins i tot els sants pagans o bé els sants anònims, que també n’hi poden haver molts.

Si dins del marc d’aquesta festa litúrgica, dins la solemnitat de Tots Sants, se’ns suggereix el text de les Benaurances és perquè esdevenen de veritat el camí de la “santedat universal”, i vàlida per a tots els humans sense exclusió. Una santedat que va molt més enllà de les religions, planament i simplement humana.

Se’ns diu que les Benaurances serveixen com a carta de navegació de les nostres vides i ens fan possible arribar a la nostra meta de santificació, entesa com a lluita constant per aconseguir, en el dia a dia, el màxim de plenitud de la vida i l’amor, segons el voler de Déu. La manera de canviar la nostra vella mentalitat és practicar-la, parlar-ne, manifestar-la, compartir-la fraternalment.

Els analistes, dins el marc d’aquesta celebració de què estem parlant, conclouen que, mirat des de la perspectiva cristianocatòlica, per una aplicació més pràctica d’aquest comentari exegètic, recomanen el capítol V de Constitució dogmàtica de l’Església Lumen Gentium, del Vaticà II, amb la seva “crida universal a la santedat”.

Abans del Concili es reconeixia que hi havia una mena de “professionals de la santedat” que es dedicaven d’una manera especialitzada a aconseguir-la, com els monjos i els religiosos/es, dels quals es deia que vivien l’“estat de perfecció”; als altres, als laics o seglars, se’ls considerava d’alguna manera dispensats de preocupar-se massa de la santedat... Doncs, no! Tots som cridats a ser sants!