Em disposava a fer l’article setmanal. Volia escriure al tombant del congrés de Junts, però els morts de la dana del País Valencià, i pel que ensumo els que vindran de més a més han fet que el títol es derivi cap a la paraula aiguats.

Aiguat, definició: Ploguda forta que produeix revingudes fortes de cursos d’aigua, torrentades i inundacions.

Ja són molts anys que gràcies a sobreviure vaig acumulant experiència sobre aquest tema. Ara passaran tots els polítics, i tot s’haurà fet bé per a uns i malament per a altres, i s’acabarà parlant de la fatalitat, la força major... ja que “la gestió” de les fatalitats i forces majors és el que farà determinar si l’actuació s’ha fet bé, regular o malament.

Avui, dimecres 30 d’octubre, estic molt lluny del diumenge, que es quan envio l’escrit a galerades. Diuen que la dana (depressió aïllada a nivells alts) que ha matxucat el País Valencià va pujant; pujar en el sentit de latitud, cap a casa nostra.

Sento i veig l’alcalde de Letur (Albacete) dient que estan buscant sis desapareguts, i junt amb el del poble valencià de l’Alcúdia, els dos coincideixen que ningú els va avisar de les crescudes de rius i torrents. La frase té profunditat, un d’ells diu: “Si ens haguessin avisat de les crescudes de rius i torrenteres, hauríem pogut avisar els veïns perquè es fortifiquessin a dins les cases”.

Es queixen de no haver estat avisats per poder avisar; i sempre el mateix, des de l’última atzagaiada del Francolí ara fa cinc anys, a les matances del riu Túria el 57, a València. Recordo que era temps de Franco i es van gravar tots els correus amb un suplement de 25 cèntims per desviar el Túria fora de València. El mateix van fer a Viena amb el Danubi, però cent anys abans. I sempre amb ofegats i desapareguts, com també el 1962, quan a Terrassa i a Rubí el Llobregat es va fer “pipi”. Per als morts i els vius, la dictadura va escollir el nom de “damnificados”, recordeu? I els desapareguts, a excepció d’alguna ressuscitació, són sempre morts a afegir.

Sembla ser que han enxampat centenars de cotxes que sortien del treball, amb presses, mala informació i imprudències.

I el 1982, quan es va produir el trencament del pantà de Tous —la pantanada—, el drama va ser la flamant autopista que va fer de tap. Doncs bé, del 82 cap aquí han passat quaranta anys; he sentit pels mitjans que ara es tenen d’afegir tres o quatre vials més i les infraestructures de polígons, que han sortit com a bolets, i per tant el tap era molt més evident.

Doncs com a mínim cal millorar l’avís, i no serà perquè les tècniques del mòbil i la genètica de la gent jove, que només ha conegut aquests avenços, no serveixi per implementar un sistema d’avisos i consells raonables, com “en cas de dubte quedeu- se a casa”, o “aneu a dormir a casa de un amic, amiga o pensió”, i dema serà un altre dia.

Ah! La cultura de quedar-se a casa, tan bé que hi estic ara a la meva edat, però reconec que també he fet un reguitzell d’imprudències que sortosament no m’han agafat de ple.

Avui, migdia de l’1 de novembre i passada la Castanyada, segueixo per aportar més dades conegudes i deixar caure alguna reflexió.

Ara els morts ja són 155. De moment, doncs, resten moltes zones per desaiguar i centenars de cotxes per revisar, i al fons del fons dels locals i dels cotxes apareixeran més i més cadàvers.

Hi ha una dada alarmant, que es pot traduir en esgarrifosa, i és que per fi s’atreveixen a insinuar el nombre de desapareguts, i els més fatalistes parlen de 1.900.

El diumenge a la nit, prèviament a enviar l’article al setmanari, farem l’últim balanç; i si encara queden desapareguts, els traspassats augmentaran, ja que només en casos molt excepcionals els desapareguts, aprofiten per seguir vius i anar a altes contrades a viure una nova vida.

Dels meteoròlegs, geògrafs, biòlegs, geòlegs i resta de consultats, he vist per TV3 la Manola Brunet, amiga generacional que té segona residencia a la Conca, ara jubilada, i em quedo amb el que ha dit: Que mentre la temperatura segueixi pujant i no fem res veritablement important perquè es modifiqui la tendència, aquesta dana tindrà tendència a reproduir-se.

També diu que el negacionisme no és un criteri científic, sinó polític, d’algun tipus de polítics que intenten perpetuar un model de vida, seguint consignes dels seus lobbies.

Paiporta, i la seva “rambla del Poio”, a l’Horta Sud, s’emporta el trist record de ser el lloc amb més morts i on menys ha plogut. Els aiguats han desbordat el Túria, el Xúquer, el Magre, més barrancs i torrentades, i han inundat la zona de l’Horta, a prop de València.

Hem sentit bastants alcaldes queixant-se de falta de previsió.

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, del PP, ho té força cru.

Recordem que al poc temps de prendre possessió del càrrec, va ordenar eliminar la unitat d’emergències que tenia establerta la Generalitat socialista.

I el migdia del dimarts, va dir per ràdio i tele que el fenomen meteorològic perdia importància, i que a las 18 hores disminuïa la seva intensitat i derivava cap a la Manxa; després van esborrar el tuit, però les xarxes el tenen trincat.

També se sap que a les cinc de la tarda, Utiel i Requena estaven inundats i els rius baixaven sense control.

I a les 20 hores salta la notícia d’extrema precaució als mòbils, però molts dels usuaris ja estaven ofegats i amb el mòbil a la butxaca.

Reflexionem: Mazón elimina, al poc temps d’estar al poder, la unitat valenciana d’emergències, la UVE per coordinar els serveis que tenia organitzada la Generalitat dels socialistes.

Recordem que governen en coalició amb Vox, que es declaren negacionistes.

Fan la mateixa previsió que amb la presumpta nevada de Madrid anunciada aquest hivern. La méteo avisa i la presidenta de la Comunitat, Ayuso, amiga de Mazón, no en fa cas, no ordena previsions, i al no agafar la neu li surt bé, i inclús hiperventila que sort de la seva decisió.

Doncs a la Comunitat Valenciana potser van confiar en el negacionisme, i aquesta vegada recullen els morts a punta pala.

Ja ho sentirem a dir, i l’evidència de l’afirmació que la dana passava de llarg va motivar l’ordre que la gent seguís treballant, i la matança general al transformar-se les carreteres en torrenteres embogides, que s’ho va emportat tot, com es pot valorar en la minuciosa informació que estem rebent.

Ah! I molts futurs morts van deixar els seus llocs de confort per intentar treure els cotxes dels garatges perquè no s’inundessin, o van intentar posar-los al garatge per evitar que es remullessin massa. Fatalitats manicomials !

Ara ja és diumenge, 3 de novembre. A Lilla, i també sota els efectes de la dana, hem sumat cent litres més a l’octubre, i els primers dies de novembre se n’hi poden afegir cinquanta més, i de moment bé. Però ara hi ha avís que demà, dilluns, la dana revifa a la nostra zona de Tarragona, i que ens tenim de quedar quiets. Ja s’anirà sabent.

Els reis ja han fet la visita institucional i se’ls escridassats i tirat fang. El recompte de morts encara tindrà d’esperar. Tanquem l’article amb més de dos-cents i queda molta zona inundada per revisar.

És obligatori, per a mi, acabar reproduint part de la cançó-poema del cantautor valencià Raimon:

“Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa.

Si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?, qui li dirà com s’ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.”