Com cada dia, el sol va deixant sense llum la tarda, i bufa el ponent, l’aire que treu la cremor del rostoll i que revifa la cara, remou branques suaument i eixuga suors del front.

És l’hora de la posta, de les llums esmorteïdes, sense força, i d’aquella música
tendra que t’omple racons del cor i rasca l’ànima, cançons que vulguis o no t’arrosseguen en un altre temps, que les sents, i sense voler, marxes de la mà del so, i venen a la memòria moments viscuts omplint l’aire també de records.

Després, van pensant quantes coses han passat des d’aquell moment fins avui, quantes coses has fet i quantes no has fet, i sobretot, quin munt de coses volies dir a cau d’orella, en aquell moment, i potser, per por o per vergonya, o pel que diran, no ho vas fer, i avui ja no pots agafar aquell tren, ja ha passat, ja està en la memòria, en el record, en aquell aire tebi d’aquella tarda mentre el sol s’ocultava i senties esgarrifances a la pell i al cor.