Escara que estiguis molt lluny, cada matí t’acarono amb el pensament, i he demanat als meus somnis que et treguin la roba, com diu una cançó. T

ambé li demano a aquell estel amic que cada nit vingui a fer-me companyia; tot i així, cada matí m’aferro al teu coixí, buscant la tebiesa de la teva pell i l’olor del teu cabell, i penso amb sort de poder tindre tan net el pensament cap a tu, i també de gaudir de records nítids i transparent envers nosaltres.

Que bonic poder tenir tot això en el pensament, és la motxilla que menys pesa i la que més omple.