Perquè no es digui que només escric de política, tinc de comunicar que prop del mas i després de tres anys d’interrupció per la sequera, han tornat els rovellons i les mucoses, i al temps del fred, deuran aparèixer els negrets o fredolics. Ah! El nostre tros dona per a un parell de cistellets els anys plujosos, o sigui que no cal que us feu massa il·lusions per aquesta informació privilegiada.

Tornant a l’article “Aiguats” de la setmana passada, sortosament l’exageració dels desapareguts deuria formar part de les mentides dels conspiradors —inventors de fake news—, i per sort el nombre de desapareguts s’ha rebaixat i concretat al tombant del centenar.

Segurament els llibres d’història, quan parlin de la dana valenciana de l’octubre del 2024, la “reduiran” com l’aiguat dels 300 morts.

I tornarem a tenir Trump instal·lat a la Casa Blanca.

Recordo el 22 de novembre del 1963. Era una “criatura” de divuit anys. El meu pare tenia amistat amb les monges de clausura de Santa Clara i els feia d’advocat, que en català-mallorquí en diuen “misser”, quan construïen el seu nou convent al carrer Ramon y Cajal de Tarragona. En temps de Franco l’Església es movia a gust, i l’abadessa va aconseguir que al “nen” de l’advocat li donessin estança a l’acabat d’estrenar Col·legi Major de S. Raimon de Penyafort, situat a la Diagonal de Barcelona, enfront de la nova Facultat de Dret. I a l’anar a sopar la sala d’estar, on hi havia una de les primeres televisions en blanc i negre, estava curulla d’estudiants que, amb les interrupcions tècniques pròpies de la època, anaven desgranant les notícies que arribaven dels Estats Units sobre l’assassinat de Kennedy.

Per a mi, estudiant de dret, els Estats Units eren una gran democràcia, i em va produir un fort impacte. Des de llavors sempre m’he alegrat de l’èxit dels demòcrates enfront dels republicans, i us juro perdiu que no acabo de saber per què.

Ara ja tinc l’edat del flamant jovenet que acaba de guanyar de nou la presidència. Jo soc nat el 4 de juliol de 1945, el dia de l’Independence Day dels ianquis, i el Trump, el 14 de juny de 1946.

Ves, i pensar que aquí soc un jubilat profund!

La successió ha sigut la següent.

Kennedy, el número 35, assassinat el 1963 (demòcrata); 36, Johnson, 1969 (demòcrata); 37, Nixon, 1974 (republicà); 38, Ford, 1977 (republicà); 39, Carter, 1981 (demòcrata); 40, Reagan, 1989 (republicà); 41, Bush, 1993 (republicà); 42, Clinton, 2001 (demòcrata); 43, Bush Jr., 2009 (republicà); 44, Obama, 2017 (demòcrata); 45, Trump, 2021 (republicà); 46, Biden, 2024 (demòcrata), i el número 47, de nou Trump, a partir del gener del 2025 (republicà).

Els últims seixanta anys hi ha hagut sis presidents demòcrates i sis de republicans, i el gener de l’any que ve els republicans desempaten a favor seu.

Ja sabeu el seu eslògan principal : “Primer és Amèrica”, referint-se a la seva Amèrica, la dels Estats Units.

Mireu, en això, com a català partidari del dret a decidir, li dono tota la raó: Si primer és Catalunya ja em va bé, però la dreta i l’extrema dreta espanyoles ja s’encarreguen de recordar-nos que Espanya és un estat i l’única nació d’aquest estat és Espanya. Au! Dos per una: Estat més nació; una mica més i ens parlen de la Trinitat. Ja van dir i posar, durant quaranta anys, en les monedes de curs legal, que Francisco Franco era cabdill d’Espanya per la gràcia de Déu.

I l’Aznar i la seva FAES diuen que és urgent reformar la Constitució, perquè els dubtes de l’existència d’altres nacions quedin esborrats per sempre.

Tornant a Amèrica, Trump, el victoriós, també és un delinqüent, amb 34 condemnes judicials i instigador de l’assalt al Capitoli quan va perdre les eleccions el 2020. Ara com a president es podrà donar a si mateix i legalment el perdó presidencial.

Però els votants han valorat més que és un magnat més o menys fet a si mateix, empresari d’èxit, generador de riquesa, i que sempre porta al seu costat l’últim model de dona jove. I a més ha aconseguit passar el rasclet dels vots entre la classe mitjana-baixa blanca, cansada de les promeses esquerranoses dels demòcrates, hi han votat més el Trump home exitós que el Partit Republicà.

També s’ha intuït que el món ara gira cap a l’extrema dreta, i ell pot ser un líder mundial, i no els petits experiments d’una Meloni o un Berlusconi.

També li han donat confiança a la seva seguretat i duresa, no mostrant mai debilitat davant d’un món canviant.

A més, el trumpisme ja ha guanyat dues dones en la lluita per la presidència, la blanca Hillary i la no tan blanca Kamala Harris, amb la qual cosa es confirma que els votants ianquis, masculins i femenins, encara tenen un sostre de vidre, a l’hora d’apostar per una dona presidenta.

Ha sigut la seva estratègia, i suposo que ho serà, una barreja entre dretes i esquerres, i si convé el deixaran que faci de dictador durant un temps. Bé, no cal que el deixin, ja que controla la majoria de votants, de compromissaris, i la majoria del Senat, del Congrés i del Tribunal Suprem.

I tot barrejant lideratge referent, magnat de procedència, amb tocs inclús esquerranosos, insinuant l’aplicació d’aranzels; i amb la seva cultura de l’èxit, ha atret la classe treballadora i els llatins i emigrants que ja tenen papers.

El futur a Europa planteja una gran incògnita. I Pedro Sánchez, com a capdavanter a Europa de la Internacional Socialista, ha de predicar una cultura lliberal i pluralista, i anirem seguint, amb el pas del temps, com Europa fa front a la trumpetització dels Estats Units d’Amèrica.

Acabo recordant que a Europa sovint errem els pronòstics, ja que confonem el desig amb la realitat. I la realitat és que ha tingut una victòria rotunda; agradarà poc o molt, però te clar el que vol fer.

I els ianquis que l’han votat algunes raons solvents deuen tenir, encara que la suficiència europea ens faci creure que són uns ximples.