Hi ha molts motius per donar suport a la candidatura encapçalada per Xavier Godàs, Alba Camps, Raquel Sans i Teresa Jordà. I avui, sense embuts, vull explicar-los.

El primer, i segurament el més important: necessitem una renovació de veritat. Tinc la necessitat d’explicar-vos algunes coses personals que crec que defineixen un esperit compartit. L’Oriol Junqueras, amic, company i patriota, ha estat el millor president que podia tenir la nostra organització en aquests 13 anys duríssims. Ho ha donat tot, fins i tot la seva llibertat, per defensar els anhels d’aquells que sempre hem somiat en una Catalunya lliure.

 

Li devem molt, però no ho devem tot, i no podem ser esclaus d’un afecte cap a una persona que, per bé que ens ha guiat com ningú, ara crec que ja ha passat el seu moment. L’Oriol sap sobradament que la vida està plena de batzegades i que sovint és injusta; ell ho ha patit de primera mà. Mereixia ser el president de la Generalitat Republicana, però tots coneixem els esdeveniments que ho van impedir.

Durant anys, moltes persones del nostre entorn, molts votants, molts amics, ens han anat dient que gràcies per tot, però que els líders del procés i del referèndum de l’1 d’octubre han de donar pas a noves cares i a noves propostes. Ens han dit que ens equivocàvem en algunes coses, i no els vam escoltar prou, fins que eleccions rere eleccions vam anar perdent suports. Ja no connectem amb el nostre electorat com abans; sovint parlem de temes que no preocupen a la nostra gent.

 

La nostra gent no és “tota la gent”, sinó la gent d’esquerres, progressista, solidària i republicana. Això vol dir que hem de tornar a afrontar els reptes de cara i parlar sense complexos del que realment volen que tractem, des de la força i la coherència de ser el partit de la gent independentista. Vam voler eixamplar la base, i en aquest procés vam oblidar el nostre pinyol, la nostra base de sempre. Jo no vull de cap manera que la Secretaria General del meu partit estigui més a prop del PSC més sucursalista de la història que de la gent de base d’Esquerra Republicana de Catalunya. Sovint dic que els socialistes, comuns o independents que s’han sumat a ERC anys després del referèndum, poden no comprendre completament què representa Esquerra Republicana de Catalunya, especialment pel que fa a un dels seus valors principals: ERC és, i sempre serà, un partit independentista, i si algú no s’hi identifica, ERC potser no és el seu partit. No ho dic per ningú en concret, però sí en general.

Per altra banda, i potser em reitero, tots tenim clar el que representa l'Oriol pel partit i tot el que ha fet per a la nostra causa. Ningú no dubta del llegat que ens ha deixat, i per això no conec cap militant que vulgui abandonar el que ha significat i segueix significant per a nosaltres. No obstant això, tots som conscients de la repressió que encara pesa sobre ell, i ningú vol que les coses es facin malament.

 

L’Oriol està inhabilitat per exercir càrrecs públics fins a l’any 2031, una circumstància que afecta profundament no només a ell com a polític, sinó també com a persona. L'Oriol és professor d'universitat, però en aquest context de repressió, això significa que tampoc pot exercir la seva professió. Aquesta situació no només l'afecta a ell, sinó que ens afecta a tots nosaltres, perquè sabem que ell està aquí per nosaltres i que tot el que ha patit és per la nostra llibertat. Així doncs, com a militància, sabem que hem d'estar al seu costat i acompanyar-lo, sobretot en l’aspecte econòmic, que és el primer que cal garantir, ja que ell està en aquesta situació per tots nosaltres. Tot el que l’Oriol ens ha transmès, la feina feta durant aquests anys, és una vàlua incalculable que no podem ni hem de prescindir. El necessitem més que mai, el volem més que mai, però no al capdavant d’un projecte que, com ell mateix sap, necessita avançar.

 

La vida, són etapes, i aquesta etapa, crec sincerament i des de l’estima més profunda, s’ha acabat. Recordo una reflexió d'un militant en una reunió que deia: "Vaig entrar a militar per l’Oriol, espero no haver de marxar per l’Oriol". És un sentiment que molts compartim, perquè l'Oriol és una figura fonamental en la història del partit, però també sabem que el partit ha de continuar el seu camí, ha de mirar cap al futur. Amb el cor a la mà, us dic que no podem mantenir el partit segrestat fins a l’any 2031, l'any en què l’Oriol potser podrà presentar-se de nou com a candidat a la presidència de la Generalitat. El partit necessita avançar, necessita connectar amb la seva base, amb la gent, i necessita ser el partit que molts de nosaltres hem somiat sempre. I ara mateix, tenim davant una oportunitat d’or per aconseguir-ho.

I aquest és el moment en què us dic que l’única candidatura amb esperit per tornar a afrontar els reptes mirant-nos a la cara, per recosir el partit i començar de nou, és Nova Esquerra Nacional. No podem seguir amb les tensions internes que ens han fet avergonyir, estar tristos i enfadats aquestes darreres setmanes. Tots som necessaris en aquesta tasca i, per això, tirar-nos retrets entre companys és un camí que no ens porta enlloc.

Us penseu que no tinc contradiccions amb Nova Esquerra Nacional? Us penseu que no tinc grans i bons amics a les altres candidatures? Però ara és el moment d’escollir qui ens pot tornar a oferir un projecte que ens il·lusioni, que ens emocioni i que ens faci sentir l’orgull de pertànyer a Esquerra Republicana de Catalunya.

També hi ha altres consideracions importants. Xavier Godàs té el perfil que molts imaginem per a un president del partit? No, i potser tampoc té el carisma o la capacitat de transmetre-ho tot. Però, sincerament, penso que potser ara no és només una qüestió de carisma. Sempre hem parlat de la necessitat d’un lideratge femení, de posar al capdavant una de les dones excepcionals que tenim al partit. Després d’anys reconeixent la força del 52% de la població, aquest era un gran moment per fer-ho realitat i s'ha intentat fins al final. Però les circumstàncies són les que són, i ara mateix tenim a Xavier Godàs com a candidat a la presidència del partit. He tingut la sort de conèixer-lo recentment, i entenc perfectament per què s’ha confiat en ell per ser el president del partit.

 

És una persona amb les idees claríssimes, que parla del que ha de parlar, que sent orgull de militar a ERC des de fa dècades, que sap què significa el municipalisme i que té una gran delicadesa en com expressa les seves idees. Godàs no és el típic líder carismàtic, però té un altre tipus de fortalesa: la capacitat d’entendre el moment i les necessitats del partit. A vegades, les aparences no ho són tot. En Xavier és una persona de pedra picada, amb la determinació de situar Esquerra on es mereix i deixar de banda els personalismes i de saber qui ha de ser la pròxima candidat/a a la presidència de la Generalitat, això són figues d’un altre paner i s’ha de tenir molt clar també!

Per tot això i molts altres motius el meu suport és per Nova Esquerra Nacional.