Previndre, preveure, penedir

Sí, seguirem escrivint de les danes o gotes fredes que ens han perseguit eixos dies, i amb què nos, nascut el 1945, ja ha tingut diverses experiències, inclús molt abans que es parlés amb bastanta raó d’un canvi climàtic.
Ara, res em ve de nou, però sé que la prevenció i la inversió són per regla general grans pal·liatius. Tots sabem que un terratrèmol de força set serà menys luctuós amb construccions preparades per a l’embat que amb habitacles sense mesures específiques, i tots sabem que un avís a temps, pot reduir-lo molt, almenys la desgràcia humana.
En lloc dels dos-cents cinquanta morts, amb els quals més o menys anirem a parar a València, potser s’hauria acabat amb trenta o quaranta, ja que el terrabastall va ser enorme, probablement el màxim vist a la zona, però a València, sigui comunitat o país, se sap que els aiguats, puntualment i de segle en segle, són dels més forts de la Mediterrània.
Mireu, ho faré bonic, que per a mi sempre té preferència. Amb la meva companya, del 1986 al 2016 hem fet 30 creuers. Ja els tenim fets i gaudits, i el que està fet ja no fa destorb. Però, ens ha quedat gravat: era l’any 2009 i vam arribar a Civitavecchia, el port de Roma, el 30 de desembre al dematí, i ja amb mala mar. El 31 tocava navegar cap a Nàpols i sopar de Cap d’Any; el dia 1, Palerm; el 2, navegació, i el 3, tornar a Barcelona.
Feia al defora una mar temporalada i el capità es va reunir amb qui va voler dels tres mil creueristes, va avisar dels perills de seguir navegant, i amb la decisió presa, ens va tenir amarrats dos dies i dues nits, i vam sortir directes cap a Barcelona, encara amb mala mar, però més alleujada. Ah! I entre els nombrosos creueristes hi va haver tot tipus d’opinions i suggeriments.
Repassem i definim.
PREVINDRE: Acció d’advertir i prendre mesures.
PREVEURE Veure per endavant allò que ha de passar.
PENEDIR-SE: Penedir-se és saber greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa.
I el negacionisme consisteix en la negació sistemàtica i irracional de fets històrics demostrats, o de teories que tenen el consens científic unànime.
Ara bé, en política, sempre la culpa és de l’altre, i això desgasta molt. Si això passa en una relació de parella, ara en democràcia es poden separar, i en política, si no viu sota una dictadura, també cap la possibilitat de canviar els rumbs mitjançant el vot.
Ara en política es tenen d’aguantar sortosament tot tipus de queixes, desqualificacions i reclamacions. I dic sortosament perquè en una dictadura només et queda callar i obeir, o venen per tu.
Així, amb el que ha passat a València, i perquè estem en democràcia, la informació és quasi total i els criteris que es forma la gent poden determinar que als polítics que no han passat l’examen els castiguin les urnes o la justícia o les dues coses alhora, per molt que s’escarrassin intentant disfressar la realitat.
Al Congrés dels Diputats s’ha fet un monogràfic sobre la dana.
Han sigut aclaparadores, les mentides per intentar ajudar, els de la seva corda, el president de la Generalitat Carlos Mazón, desaparegut en els moments clau.
Tothom ha entès el que li tocava fer i no va fer. Ell mateix ha actuat correctament en el segon rebrot de dana, quinze dies més tard, quan el llop ja havia ensenyat les dents.
I la supermani de València, multitudinària i transversal, també era mentida ? I els conspiranoics que van parlar de mil nou-cents desapareguts i dels centenars d’ofegats dins el pàrquing de Bonaire, insinuant que hi havia tres mil cotxes? Doncs van ser un centenar de cotxes i cap mort.
Qui millor que l’autonomia per cuidar la seva pròpia terra. Però PP més Vox és una estranya suma que no valora positivament les autonomies, i parlen que es tenia de declarar l’emergència per part de l’Estat. Quan? Abans de passar res? Quan ha passat tot? Era la Generalitat qui manava, prou que ho sabien, i ells tenen el seu parlament, d’allí els ha vingut el poder, i allí es tenen d’explicar, com ja estan intentant fer.
Tan difícil és, inclús en un cas de possible força major, caminar junts.
Hi ha qui diu que el canvi climàtic, que existeix, no mata per se, sinó que ho fa un capitalisme desbocat. I si Mazón va voler salvar el pont de la Castanyada, com va fer l’Ayuso en una presumpta nevada aquest hivern passat a Madrid? Si a ella li va sortir bé, perquè li tenia de sortir malament a Mazón!
Arribaven cada cinc minuts de la Confederació Hidrogràfica els canvis de cabals, comprovable, com ho és seguir l’aplicació de la méteo.
Les ajudes es demanen, i ho té de fer qui té coneixements de la necessitat; i la primera obligació d’un president és estar al capdavant de l’emergència, i no estar amagat dinant amb una periodista.
I dir que corresponia a l’Estat declarar l’emergència és anar contra els drets i obligacions de la seva autoritat, i després bé podria dir gratuïtament que el govern d’Espanya ha fet una imposició en contra de la seva autonomia. Veritat? o “tat”!, com diuen a les Terres de l’Ebre.
Bé, ara s’ha fet bé, i la dana només ha sigut una daneta, però bé, encara que ha sigut una reacció lògica al pas del llop per València.
Desitjo que es mantinguin la prevenció i el sentit comú, i davant de l’exagerada mobilitat dels nostres temps, convé perfeccionar el sistema d’avisos i alarmes, que per això està tot inventat, per informar massivament.
Els nascuts a la meitat del segle passat sabem que quan plovia la gent no es bellugava, i d’aquí ve la dita i recordatori: Carrers mullats, calaixos eixuts.

