Quan es tracta d’un aniversari, la forma més genuïna és tal com encapçalem l’article, que és una contracció de “per molts anys ho puguis celebrar”. I en els temps en què ens van fer estudiar urbanitat, es contestava “gràcies i en vida vostra”.

Per molts anys ve del llatí ad multos annos, i és el desig d’una vida llarga a qui fa anys.

I com a sinònims de la llengua dels Països Catalans, en eivissenc, “anys i bons”; en alguerès, “a cent anys”; en mallorquí, “molts d’anys”. I en castellà, “cumpleaños feliz”.

Fa molts anys que ho celebrem, i enguany, que en fas setanta, un dels meus regals serà aquest article, que l’imagino genèric per a situacions semblants i que no individualitzarem per respecte als lectors en general, encara que, sí, dediqui la meva prosa, farcida de cites poètiques, a tots els que apreciem i valorem la poesia que ens motiva, envolta i acompanya.

Vas néixer, com tants, en la llarga foscor de la dictadura franquista, i només amb vint anys vas ajudar a la fundació d’un partit polític, ja dins de la fràgil democràcia, que sortosament encara ens dura.

En la teva barreja de gens, tarragonina de naixement, tens les deixes per part de mare d’un avi de la Franja, de Nonasp, un àcrata, sense cap delicte de sang, que es va estar a les presons de Franco fins l’any que tu vas néixer. La teva àvia era nascuda a Itàlia, a Serravalle Sesia, al nord, al Piemont; i de joveneta, la família es va establir a París, on el teu besavi va anar com a director d’una fabrica. I a París l’àvia es va enamorar del jove àcrata.

De França, i quan els alemanys arribaven a París durant la Segona Guerra Mundial, i ja amb les dues filles adolescents, una la teva mare, van tornar a Nonasp, ja que l’avi àcrata va preferir jugar-se-la amb Franco a Espanya que jugar-se-la amb Hitler a França. La teva mare i sa germana encara no sabien castellà i per a la Guàrdia Civil ja eren “las hijas del rojo”.

Quan la presó de l’avi, la seva dona i les filles van anar a viure al Vendrell. I la teva mare es va posar a festejar amb el teu pare, ja tarragoní, però d’arrels del Maestrat del País Valencià. I junts van aprofitar gran part dels seus lleures per ballar sardanes, i van sortir de la foscor de la dictadura d’aplec en aplec.

Quan vas complir cinquanta anys, ens vam reunir a Cal Bou de Valls, en un entorn ple de banyes, i ara vint anys més tard seguim els teus passos per fer de notaris privilegiats de la teva imminent entrada a la confraria de la gent madura, que per a alguns també vol dir l’edat assenyada, sensata, reflexiva i provecta.

I una vegada més, i ja ve de lluny, aprofito per alabar la teva bonhomia, o sigui bon geni, tracte afable, dolç i cordial, que ha fet que siguis valorada, apreciada i reconeguda per familiars, amics, coneguts i saludats.

Estimada, gràcies per ser així, afable, discreta, silenciosa, intel·ligent i bonica per dins i per fora, ja que no obstant l’inexorable pas del temps, encara conserves quelcom dels teus 90-60-90, que ja és molt dir i tenir.

És important estimar, i més quan l’esperança comença a estar seca, i donar-nos la mà per anar per la riba a la vora del mar, o caminar bosc endins.

I mar endins o bosc enfora, i sempre en clau d’humor, et recordo com els amants valencians de Vicent Andrés Estellés, i amb les oportunes llicències i abstraccions, dic:

“No hi havia entre Cap Salou i Lilla dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit, tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte, encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra, entre abraços i besos.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge, d´anar a rebolcons entre besos i arraps.

Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia de Lilla a Cap Salou dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

Anys i bons!