Si tenim memòria per anar recordant, veurem que quasi totes les coses, des de les importants fins a les petites o rutinàries, van tornant, i amb un ús de raó de més de cinquanta anys arribes a la conclusió,que tot es va repetint, almenys observant des de la Catalunya on amb força goig estic passant la major part de la meva existència.

Ara portem un mes parlant de la dana valenciana i sentint parlar els polítics. Recordo que els meus primers trenta anys vaig ser instruït sota la dictadura de Franco, i al 78, quan va començar la nostra fràgil democràcia, ja era un professional amb dos títols universitaris.

I recordo els aiguats que al Camp de Tarragona s’emportaven las avellanes de les finques, i recordo els pescadors tirant les xarxes a la desembocadura del riu Francolí per recollir els fruits secs, però mullats. I les gelades dels anys cinquanta als pobles de Tarragona i de la Conca, amb caramulls de gel penjats de les façanes i els advertiments que ens apartéssim, que al trencar-se ens podrien fer mal. I la gran nevada del 62.

I diversos cops que per anar al nostre mas de Lilla hem tingut de deixar el cotxe al peu de la parada del bus i esperar vuit o deu dies que es desglacés. L’última, encara no fa tres anys, el gener del 2022, que motiva la foto que acompanya aquest escrit.

Abans, les grans riuades del 1994 i del 2019. I així any darrere any, amb més o menys fortuna.

I els que manen i el seu sistema de prevencions i emergències, és clar que també tenen a veure amb els resultats.

Escoltant al Congrés els representants de PP i Vox, i després de tants anys de dictadura, és lògic que reconegui les tècniques i pràctiques feixistes, en els seus raonaments més o menys descarats, segons el portaveu sigui de dreta o ultradreta espanyola.

Els del PSOE i els del PSC fan de més bon escoltar; serà perquè són dels nostres, en el sentit que també van perdre la guerra, i saben com les gasten, els que volen viure per damunt de tots i de la “unitat nacional”.

La Míriam Nogueras, de Junts, no té la meva filiació, a la qual renuncio com a jubilat profund, però de moment no em desagrada la seva corda quan diu que entre la dana de València de l’octubre del 2024 i el temporal Glòria del gener del 2020, a Catalunya, hi ha poca diferencia. També amb diluvis de 500 litres, també amb grans terrabastalls per tot Catalunya, però només amb quatre morts, i tot perquè la gestió inicial va ser diferent.

Aquí es va ordenar avisar, alertar, confinar, prohibir cotxes, avisar que evitin els subterranis. A la Generalitat catalana van activar amb tota l’energia el pla especial per evitar inundacions, i a València s’ho van estar pensant massa.

Mira si és senzill, per voltes i més voltes que els polítics hi vulguin donar, segons cordes. Però fins que no apareixen els morts a dojo tot sembla fet amb la millor intenció.

------------------

També “tot torna” entre jueus i palestins. Ja fa més d’un any que tornen a estar amb l’enèsima guerra, i la veritat és que destrueixen i maten amb més eficàcia els que tenen armes més poderoses i més cares.

Quina casualitat, els jueus sempre perdent, sempre expulsats i sempre tornant i sempre els més rics; igual que els alemanys, sempre fent guerres, sempre perdent-les i sempre tornant a ser de nou els més rics, almenys d’Europa.

I ara crec que amb la victòria de Trump a Amèrica s’intentaran tornar a adorar les idees que van portar el món a l’explosió de la Segona Guerra Mundial. I només fa un segle, just un segle, del mateix: 1924, Hitler ja existia i començava a arrossegar les ments humanes cap a la gran destrucció que va començar quinze anys després.

M’explicaré de la mà d’en Josep Pla, el meu escriptor de capçalera.

Pla i Xammar eren uns joves periodistes catalans que van conviure plegats a l’Alemanya de finals de 1923 i començament de 1924. Treballaven per els diaris La Publicitat i La Veu de Catalunya, i per a altres mitjans si podien, i enviaven per als mitjans de la època les seves cròniques periodístiques.

L’Alemanya d’entreguerres estava empobrida, i Hitler començava a destacar amb la seva oratòria i fatxenderia. Van anar plegats a la cerveseria Bürgerbräukeller i van ser testimonis directes del conegut com el Putsch de Múnic, en què diuen que Hitler es va presentar a la cerveseria amb una trentena d’homes armats amb revòlvers, i ja dalt de la tarima i perquè es fes el silenci, va engegar dos trets al sostre de l’establiment.

Diu Pla que Hitler tenia una veu de segon cornetí que es feia sentir a pesar de la cridòria. Es van donar a conèixer com a periodistes catalans i van poder fer un apart amb Hitler, i cadascú va publicar les seves cròniques.

Tot això passava quinze anys abans que Hitler ordenés el començament de la Segona Guerra Mundial. Hitler ja deia que Alemanya estava dominada per una sèrie d’experimentadors sinistres, marxistes i jueus, i que aquest problema només es podia resoldre amb l’expulsió en massa i els va dir i recordar que ja teníem el precedent del que va fer Espanya davant dels jueus, però que ells corregirien la solució espanyola: no deixarien que els jueus triessin l’opció entre la conversió o l’expulsió. Ells farien l’expulsió pura i simple.

Això es deia quinze anys abans de la gran guerra. Tot el que va passar prou que ho sabem.

Per tot això, quan ara sento parlar al Congrés i al Parlament els de Vox i altres ments afins, i a més s’observa que comença a existir un jovent que s’emmiralla en aquests personatges, penso que potser tornarà a posar-se en marxa el fatal rellotge biològic i la posada en marxa de nou de les lluites per, i “aprofitant-se i servint-se de la democràcia”, tornar a les dictadures cavernàries i del gust del gran capital.

De moment ja s’intenten instal·lar en el negacionisme, atacant la ciència i el coneixement. El sistema és senzill i atractiu: fer-te l’antisistema, com si fossis també un jovenet, i tornar a repetir, com deia el nacionalsocialisme alemany dels temps de Hitler, que “el poble salva el poble”.

Nos, ja quasi octogenari, penso que si segueixen per aquest camí es tornen a equivocar, però també sabem que tot torna, o pot tornar.

Però ja sabeu que vinc d’un silenci, antic i molt llarg...