Quan t’enamores del camí, és igual el destí... Quan surts de matinada a buscar bolets i entres al bosc el temps s’alenteix, ja que al darrere hi ha les preocupacions diàries i els ensurts de la vida, i mentre camines i respires pau, vas notant a cada pas com t’acarona l’aire net i fresc, i com una sensació de benestar t’acompanya, llavors mires i remires i busques racó per racó i tens la sensació que trobaràs aquell bolet. De cop l’entreveus amagat enmig la pinassa, o entortolligat en el fenàs o enmig del camí, traient el nas, i penses “ja t’he vist”; t’agenolles davant d’ell com fent-li una reverència, i amb respecte li parles aprofitant l’oportunitat del descobriment, i amb paraules mudes, exaltes la teva manya en descobrir aquell ésser amagat, i amb tota la delicadesa l’arranques per anar omplint el cistell.

Per a mi és com un repte personal, saber qui en sap més: ell d’amagar-se o jo de descobrir-lo; la correlació de forces i enginy és paral·lela i moltes vegades ells t’han guanyat la partida, i en aquest cas, tornes amb la cistella plena de vent i branquillons que les alzines han anat deixant al passar tu per sota les seves branques.