Com percebem la vida, més aviat com a prosa o com a poesia? Més lineal i quotidiana, o més artística i intensa? El fet és que a la vida hi ha de tot, hi trobem prosa i poesia. I especialment quan posem el focus en la segona, els instants de goig poden incrementar encara més.

Així, enfilant el camí de la poesia, trobem el llibre Anells d’espernallac, de Judit Queralt Farré (2022). Es tracta d’un poemari en quatre blocs, on la poetessa ens mostra les seves inquietuds i reflexions al voltant de la vida, ens porta a les seves arrels —a la Conca de Barberà, la seva llar—, a partir de les quals desenvolupa la seva poesia. Així, viatjant entre el poemari anirem descobrint-ne el món oníric i particular:

Al primer bloc, “Anells d’espernallac”, comptarem batecs, com si fossin síl·labes, serà un cor capritxós. Recordarem la infància pujant el carrer Major, flairant l’olor de net a cada pas, amb un ventijol de pau. Reflexionarem sobre la vida i el pas del temps, el blat a les eres, on una dona adormida, en l’interludi abans de l’ària, fa tard al balcó del festeig de l’òpera de la vida. Llegirem sobre el quilòmetre zero, on ens adonarem que comptem el temps entre el llamp i el tro mentre fem plans. I hi escoltarem confessions, on s’hi inventen totes aquelles històries que no s’ha atrevit a viure.

Tot seguit, guaitarem pel “Balcó del Festeig”. Les dents de la cremallera del dia s’obren. Els somnis es desen al calaix de la lluna i la vida pren el sol. Ens preguntarem on duen els silencis, i parlarem del cafè dels dijous, on tindrà lloc un diàleg amb tots els matisos d’una vida que s’escapa, com el globus vermell de la nena de Bansky. També, llegirem sobre un aforisme ben cert, ja que es copia el que l’altre fa i no el que diu. Veurem com a meitat de singladura seguirem una altra partitura, hi haurà una taula parada i dos mòbils en silenci, un cosmos d’infusió de ratafia i set de cal·ligrafia. També, viatjarem a la Cartoixa de Parma, amb la seva màgia, i a Sant Sebastià, al far, per veure amagar-se el sol.

Continuarem amb “Circells de trepat”. Hi veurem un paisatge eixut, el balanceig lleuger de cirera, la brúixola que assenyala el camí, l’enyor de pluja regalada. Llegirem la poesia per a en Ramon, on empaitarem somnis. Hi trobarem un homenatge a Palau Ferré, un acròstic d’amor, llum, sol i dies feliços, que llegirem així: “Els ulls de l’amor”; i tot mentre contemplem la feliç parella d’un sol traç que es dona les mans. Després, la catedral pagesa ens parlarà de la Cooperativa Agrícola de Barberà de la Conca, amb brindis i bons desitjos. Ens presentarà el joc del trepat, juntament amb el seu joc lingüístic: “Terra, esfoRç, trEball, Passió, vidA, fruiT”. A més, quatre haikus de la terra ens esperen. El que poda la vida, el de la flor primaveral, el que al sol treu verol, el del dolç camí. Tot això succeeix mentre ens veiem en el mirall del temps, asseguts a l’espadat.

En darrer lloc, dins “Retalls de davantal”, hi podrem llegir una elegia al pare, amb records presents, tendres i desdibuixats, embolcallats amb cura, perquè no esdevinguin delebles.  Mentre estem asseguts a la singladura de l’obertura d’un foradet de felicitat, sabrem que ha arribat l’hora en què els sons s’esbarriïn per l’escorça. Hi trobem, també, el poema dedicat a la padrina, quan espiga el record espetega l’ascla de foc. Mans i cara llaurades de solcs de vida i llacs sadollats de gris. Sota el record de la cantant Mercè Masferrer, i de l’òpera Els pescadors de perles, Judit Queralt situa el lector al balcó de festeig, a la platea que respira perles mentre el primer violí afina una “romanza” d’un embriagat somni. Visitarem la Colometa, de La plaça del Diamant, novel·la insigne de Mercè Rodoreta. I ens preguntarem, quantes Colometes deu haver-hi sense plaça del Diamant? I acabarem amb una darrera reflexió sobre on és la igualtat.

El llibre, expansiu i genuí, clou amb un poemari auditiu que amplia encara més les seves possibilitats poètiques. Són versos plens de sensibilitat i mirada inquieta i reflexiva que es reinventa, versos que donen a la vida color de poesia.