Les primeres referències del pessebre venen del cenobi de Sant Francesc d’Assís, on s’inicià aquesta costum de fer-los en virtut de la pietat i la senzillesa dels inicials franciscans del segle XIII, que feien figuretes fins i tot amb molles de pa i, no cal dir-ho, amb fang. Ben aviat el costum traspassà d’un monestir a l’altre fins a arribar a popularitzar-se entre el poble modest i fidel a la religió, que acabà construint-los tallant tronquets de fusta per fer figures tosques però emotives.

Els pessebres s’expandiren ràpidament per Itàlia. Nàpols acabà convertint-se en la capital d’aquest corrent per obra del rei Carles de Nàpols, més tard Carles III d’Espanya, i acabà per expandir-se per la conca mediterrània. El rei inicià l’afecció al crear pessebres a palau, que sent visitats per l’aristocràcia i fins i tot pel poble baix va fer créixer-hi l’interès.

Cada any s’anava ampliant el pessebre reial amb més figures, amb més detalls, amb més luxe, fins a arribar a encarregar-ne un per al seu fill, que s’anomenà El pessebre del príncep, obra dels millors escultors, artistes i decoradors italians. Les figures d’aquest pessebre tenien vestits de seda amb botons de plata, sabates de pell, espases i collarets. Les figures del pessebre passaven de les set-centes.

Aquest costum, instaurat per Carles III, va ser acceptat immediatament per la noblesa i també per les capes populars de la societat, que el posà en pràctica any rere any. Així, era habitual veure com els dies de Nadal totes les cases comptaven amb un naixement, tradició que es traslladà a Espanya amb la vinguda del rei per ser coronat, com hem dit, amb el nom de Carles III. El pessebre s’assentà definitivament al nostre país als segles XVII i XVIII, si bé anteriorment el poble, creient en més o menys escala, ja practicava el costum de construir-lo modestament tots el anys pels dies de Nadal. Després el costum va saltar al Nou Continent, on també ha arrelat amb gran estima.

Aquesta tradició segueix. A les ciutats es veuen pessebres en aparadors de botigues, encara que cada dia van sent substituïts per figures al·legòriques con són els estels, la neu artificial, les boles de colors i les cintes platejades, els arbres nevats, i no diguem les figures importades del món anglosaxó: el Pare Noel, Santa Claus i altres anodins personatges que pretenen ser “aptes” per a totes les creences. No hauríem de perdre les nostres tradicions.

En els últims anys a Montblanc el pessebre era a cada casa, i fins i tot es va crear un concurs pel qual un jurat premiava el millor pessebre de l’anyada. Ignorem si segueix aquest costum; en cas contrari s’hauria de promocionar novament, ja que el pessebre és la il·lusió de la xicalla i el gaudiment dels grans, tant a l’hora de construir-lo com de contemplar-lo.